"El risc zero no existeix"

L’espectacular robatori de les joies napoleòniques que va tenir lloc al Louvre diumenge passat va sorprendre i va desencadenar no poques crítiques al primer museu del món i l’Estat francès. No obstant, els experts coincideixen: li podria passar a qualsevol. Encara que aquests museus acullin algunes de les grans creacions de la humanitat, els sistemes de seguretat no són perfectes, les inversions no sempre són suficients i hi ha altres factors que juguen a favor dels delinqüents.

"El risc zero no existeix", diu Mariano de Leonardo, CEO de Kosmos Group, empresa catalana de seguretat que ha treballat amb museus de primer nivell. "Si no hi ha una bona inversió en prevenció, per descomptat que podria passar una cosa semblant en algun museu important a Espanya o en un altre país. Per desgràcia, moltes vegades es considera una despesa en lloc d’una inversió. I la inversió es nota el dia que et roben al Louvre i a molts se’l queda cara de tonto".

En el cas del Louvre, De Leonardo veu un problema bastant comú en institucions similars: el fet de ser edificis històrics. "Pel que sembla, la protecció passiva de l’edifici, és a dir, les portes, els vidres, tot el que faria retardar una entrada, era bastant vulnerable. I això mateix podria passar aquí, perquè hi ha moltíssims edificis catalogats com a patrimonials als quals no es poden posar certes mesures, des de reixes fins a vidres blindats o portes de seguretat, perquè els arquitectes de patrimoni no ho permetrien al ser edificis catalogats".

Al Museu Egipci del Caire

Coincideix amb ell Marc Balcells, criminòleg especialitzat en patrimoni cultural. "Els museus fan el que poden amb el que tenen", assegura. Potser sorprèn perquè és el Louvre, remarca, però en un museu de províncies o en altres països no ho faria tant. "Durant els aldarulls a la plaça Tahrir quan va esclatar la revolució egípcia, hi va haver gent que va aprofitar per emportar-se coses del Museu Egipci, i en aquella època [2011], per localitzar-los, ensenyaven dibuixos. No tenien ni tan sols fotos dels béns que s’havien endut", recorda.

Al Louvre, el robatori va ser tan ràpid, només set minuts, que no va donar temps a fer gaire cosa. Si no es retarda l’entrada amb aquestes mesures en portes i finestres és molt difícil que s’arribi a interceptar els lladres, assegura De Leonardo. Els sistemes de videovigilància que solen tenir aquests museus encara no han acabat d’incorporar la IA, que faria que cada una de les càmeres que graven fora i dins pogués detectar moviments sospitosos. El que queda és que els vigilants a la sala de vídeo ho vegin, "però un edifici així pot tenir tranquil·lament 200 o 300 càmeres. És molt difícil que just en aquell moment el vigilant estigui mirant la càmera concreta o que li passi la imatge al monitor principal", afegeix l’expert. El sistema de videovigilància actual serveix per reconèixer, a posteriori, els lladres o saber com ho van fer. ¿Falta molt perquè els grans museus incorporin aquesta IA? "Estan començant, però encara queda molt per fer", assegura.

Un altre capítol són els mateixos vigilants de seguretat. En la majoria de casos, no tenen ni la formació ni els recursos suficients per enfrontar-se a aquest tipus de situacions: la majoria no estan armats. Són personal que només té formació per "reaccionar davant un llançament de pastís a un quadre", explica Balcells, "però que no estan entrenats per ser proactius, per exemple, detectant una persona que està fent vigilància hostil" per preparar un robatori.

Els grans museus compten amb altres sistemes, com els sensors volumètrics i magnètics en portes i finestres, les barreres infraroges, les vitrines blindades i les portes cuirassades o els sistemes d’alarma per ruptura o vibració. De Leonardo insisteix que la protecció física és tan o més important que l’electrònica. "Si l’urna cedeix davant una radial [com en el cas del Louvre], la resta no serveix de res". Balcells assegura que les auditories detecten que molts museus tenen els seus sistemes de seguretat desfasats.

Notícies relacionades

La policia indaga si l’atracament a París va ser un encàrrec des de l’estranger

La ultraconservadora Sanae Takaichi, elegida primera ministra del Japó

"Casos com aquest és molt més fàcil que passis del que pensem", diu Balcells, que esmenta exemples que van "des de la cosa més estúpida, com que a un amic meu, a Nova York, li van tancar el museu amb ell dins, fins a robatoris idèntics a aquest: el del Retrat del Duc de Wellington, de Goya, a la National Gallery de Londres el 1961, o el del Saler de Cellini el 2003 al Kunsthistorisches Museum de Viena van ser el mateix. Algú posa una escala, entra per una finestra i se l’emporta".

El que a ningú sorprèn és que el que es va robar fossin joies, que es poden especejar o convertir en d’altres de menys fàcils de detectar. Si fossin quadres, costaria més col·locar-los en el "mercat gris" de l’art robat.