Presoners de l'or negre

RÚSSIA

Dos anys electorals amb gran disgust

Rússia s’acosta, segons el parer de nombrosos observadors, al que podria anomenar-se una tempesta perfecta. Els baixos preus del cru en un país que, a part d’armes, fonamentalment exporta petroli i gas al mercat mundial, erosionen les bases en què s’establia l’estabilitat del Govern de Vladímir Putin, una mena de pacte no escrit entre ciutadania i oficialitat pel qual aquella s’inhibia d’interferir en assumptes del Kremlin a canvi de prosperitat.

El país afronta eleccions legislatives el setembre del 2016 i presidencials en el primer trimestre del 2018. L’oposició extraparlamentària, privada de l’accés als mitjans de comunicació, ja ha avançat que intentarà aprofitar l’oportunitat que li concedeix la combinació de les dues cites electorals amb el pòsit de descontentament que va assentant-se entre un creixent segment de població. Mikhaïl Khodorkovski, l’exmagnat de la petrolera Iukos, que va passar un decenni a la presó i convertit ara en dissident, ha demanat, des del seu exili, «una nova revolució pacífica» que ha d’arrencar com més aviat millor «perquè la decadència ha entrat en la seva fase final». També ha anunciat que recolzarà financerament i amb recursos candidats opositors mitjançant la seva fundació Rússia Oberta.

Malgrat la creixent assertivitat opositora, les autoritats russes compten encara amb mecanismes per alleujar el malestar que genera el cru barat en una economia rendista com la russa. En especial, els dos fons sobirans d’inversió, el Fons de Reserva i el Fons Nacional d’Inversió Rus, mecanismes dels quals s’ha proveït l’Estat rus per esmorteir qualsevol volatilitat en els preus del mercat d’hidrocarburs.

Però les reserves tenen un límit. Al novembre, abans del nou ensorrament del petroli, el ministre de Finances, Anton Siluanov, va advertir que si les condicions macroeconòmiques no milloraven, a finals del 2016 només quedarien 15.000 milions de dòlars, després de gastar-ne 31.500 per tapar forats a les arques públiques. H  M, MARGINEDAS

IRAN

Retorn al mercat en el pitjor moment

L’Iran té la reserva de gas més important del món i la quarta de petroli. Amb l’aixecament de les sancions internacionals que asfixiaven la seva economia, després que l’ONU certifiqués que havia complert la primera part de l’acord sobre el seu programa nuclear, Teheran pot tornar a exportar petroli. El seu retorn a alt rendiment a un mercat de cru ja amb excés de producció ha provocat una caiguda més gran del preu.

Les sancions havien reduït les vendes de petroli iranià en uns dos milions de barrils al dia (bdp) i el règim dels aiatol·làs, membre de l’OPEP, va ordenar dilluns passat incrementar la seva producció en 500.000 bdp.

Els experts auguren que l’Iran podrà exportar aquestes quantitats aviat pel petroli que emmagatzema, però no creuen que l’actual infraestructura estatal els permeti augmentar l’exportació a gran velocitat. No obstant, Teheran calcula que a final del 2016 podrà afegir un milió bdp al seu volum de producció actual.

Projeccions del Banc Mundial consideren que les exportacions d’hidrocarburs s’acceleraran amb la reincorporació total de l’Iran al mercat, encara que el preu del barril de petroli segueixi a mínims històrics.

L’Iran recuperarà milers de milions en ingressos per la venda de cru, però la caiguda dels preus reduirà els seus ingressos potencials quan necessita recuperar la seva economia a marxes forçades.

L’Iran ha resultat perjudicat per l’estratègia del seu rival al Pròxim Orient, l’Aràbia Saudita, de bombar cru per sobre de la demanda per enfonsar els preus i expulsar competidors del mercat. Els saudites, àrabs i musulmans sunnites, han guanyat la partida en aquest punt als seus adversaris perses i musulmans xiïtes.

Amb l’aixecament de sancions, la recuperació econòmica de la República Islàmica és qüestió de temps. L’exportació de cru era la seva primera font d’ingressos, però Teheran ja sap alimentar la seva economia amb fonts alternatives al petroli. H ANA ALBA

ARÀBIA SAUDITA

Impulsor d'una estratègia amb costos

L’Aràbia Saudita ha liderat, dintre de l’OPEP, l’estratègia de bombar cru per sobre de la demanda per enfonsar els preus. Els saudites pretenien perjudicar els seus màxims competidors i fer fora del mercat els productors de cru no convencional, com l’obtingut per fracking (fractura d’esquistos) i arenes bituminoses. Un dels seus grans objectius era perjudicar l’Iran, el seu gran rival al Pròxim Orient.

L’Aràbia Saudita, principal productor de petroli del món juntament amb els EUA i Rússia, i amb les segones reserves del planeta, va incrementar la producció l’any 2014 al·legant que la demanda augmentaria.

L’estratègia de l’Aràbia Saudita està deteriorant la unitat a l’OPEP, on alguns necessiten un barril més car. Però els membres més rics, com els saudites, poden aguantar més amb un petroli barat i volen seguir pressionant els competidors que només veuen rendible extreure cru si el preu està alt perquè els seus costos de producció són més grans.

La crisi que ha provocat en bona part l’Aràbia Saudita està afectant la seva pròpia economia. Riad ha congelat la despesa pública perquè el dèficit acumulat s’ha disparat per la caiguda d’ingressos per venda de cru. Al desembre, Riad va decidir augmentar els preus de la major part dels productes petrolers (la gasolina el 50%) i altres combustibles, a més de reduir els subsidis. L’electricitat també pujarà una mica per a les famílies i el 25% per al sector comercial i agrícola. A més, introduirà l’IVA. Altres països de la zona com Qatar, Oman, els Emirats Àrabs Units, Bahrain i Kuwait han pres mesures similars.

Els saudites han anunciat que estudien privatitzar parcialment la petrolera més gran del món: Saudi Aramco, amb unes reserves que són de 261.000 milions de barrils de petroli i que bomba 10 milions de barrils diaris (bdp), l’11% de la producció mundial.

Si es gestiona amb filosofia privada, encara es podria ensorrar més el preu del barril i alguns països productors es veurien molt perjudicats. H ANA ALBA

EUA

Risc de rebentada del 'fracking'

El petroli barat ha suposat tradicionalment un reconeixement per a l’economia dels EUA, comparable a una baixada d’impostos. El que el conductor s’estalviava a la gasolinera, s’ho acabava gastant en restaurants o en roba i, encara que la indústria local d’hidrocarburs patia, el cost per al país era assequible perquè importava de l’estranger la major part del petroli que consumia.

Aquest paradigma, no obstant, està canviant. Gràcies a la revolució del fracking (fractura hidràulica), els Estats Units han doblat la seva producció de cru en els últims cinc anys, un boom que s’ha traduït en centenars de milers de llocs de treball i ingressos multimilionaris per a nombroses regions del país. Aquesta bonança ara està en entredit i la bombolla corre el perill de punxar deixant un reguerall de damnificats.

Els analistes de JP Morgan van calcular el mes de gener de l’any passat que els baixos preus del petroli afegirien 0,7 punts al creixement del país durant l’any 2015, però fa tan sols uns dies van corregir la predicció, i van assegurar que en realitat l’havien reduït un 0,3%. Només l’any passat es van perdre més 200.000 llocs de treball en la indústria d’hidrocarburs, mentre que la inversió en capital queia al voltant del 5%, més de cinc punts menys que l’any 2014, quan el preu del barril superava els 100 dòlars.

Per a aquest es preveu que s’accelerin les fallides entre els productors d’esquist –el cru que s’extreu amb el fracking– més endeutats, cosa que podria posar en perill alguns bancs que van finançar el boom en els anys d’eufòria. La caiguda dels preus també ha contribuït a la depressió de les borses. Des de començament d’any l’índex Standard & Poor’s ha perdut el 10% del seu valor.

Aquests factors han fet que el petroli barat ja no sigui un motiu de celebració als EUA, que és, gràcies al fracking, el segon productor del món després de l’Aràbia Saudita i únicament importa el 27% del cru que consumeix, el percentatge més baix des de l’any 1985. H R. M, F,

VENEÇUELA

Una debacle que amenaça el chavisme

Amb la cara demacrada, el president Nicolás Maduro va informar dimarts passat a la nit que el preu del barril de petroli veneçolà s’ubicava en 21,63 dòlars. I, efectivament, per al Govern bolivarià la notícia té abastos desastrosos. El PIB d’aquest país, que depèn un 95% de l’exportació de cru, ha caigut 15 punts en els últims tres anys. La inflació, d’acord amb l’FMI, ha sigut el 2015 del 275% i tancarà aquest any en un 720%. 

L’escassetat d’aliments i reserves internacionals, les restriccions per importar béns essencials, i tot, insisteixen les autoritats, és culpa d’aquest ensorrament inimaginable. L’extrema dependència dels preus internacionals ha portat Veneçuela, segons Maduro, a un «verdader dilema històric».

El president va decretar l’estat d’emergència econòmica per iniciar un procés de diversificació i, sobretot, salvar «l’estabilitat social i els èxits socials construïts en els últims 10, 15 anys». L’oposició, que és majoria al Congrés, creu que el chavisme ofereix una i altra vegada el mateix i per això li ha girat l’esquena. 

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

El ministre de Petroli i Mineria, Eulogio Del Pino, va estimar en 60 dòlars el preu del barril perquè Veneçuela pugui travessar la seva crisi. «No es pot seguir venent el cru per sota dels costos de producció», va dir. L’alt preu del petroli de la Veneçuela saudita ha sigut determinant en la construcció dels lideratges polítics. Li va passar a Carlos Andrés Pérez entre el 1974 i el 1979 i també va afavorir de manera extraordinària Hugo Chávez. Quan aquest, l’any 2004, va guanyar la consulta popular a través de la qual l’oposició va intentar revocar el seu mandat, el barril estava a prop dels 50 dòlars.

Chávez va ser reelegit el 2006 amb un barril a 51 dòlars que li va permetre repartir pans i peixos. El 2012, any de la seva última reelecció, el cru es va enfilar fins als 109,45 dòlars. Va ser una altra vegada imbatible. A Maduro, en canvi, l’amenaça la caiguda internacional dels preus de l’or negre. H ABEL GILBERT