Kenya: De tribalitzada a sectària

Tribalisme, corrupció i, des de fa pocs anys, també sectarisme. La matança del grup fonamentalista Al-Xabab a la localitat oriental kenyana de Garissa va tornar a demostrar les flaqueses d'un país que aspira a col·locar-se entre els gegants de l'Àfrica. Si les peticions dels terroristes incloïen fins ara que les tropes kenyanes es retiressin de Somàlia, on els planten cara, ara s'hi ha sumat la reclamació de la província Nord-oest, poblada per kenyans d'ètnia somali. Pel camí, Al-Xabab ha plantat la llavor sectària de cristians contra musulmans a Kenya. I suposadament, l'objectiu últim continua sent la implantació d'un estat islàmic d'estil wahhabita a Somàlia, sumida en el caos des dels anys 90.

El febrer de l'any 2011, Al-Xabab va jurar lleialtat de manera formal al grup terrorista Al-Qaida. No va ser un mer acte propagandístic: ja havien cridat l'atenció del planeta amb un brutal doble atemptat l'11 de juliol de l'any anterior a Kampala, la capital ugandesa, durant la retransmissió de la final del mundial de futbol de Sud-àfrica entre Espanya i Holanda. 76 morts. El pacte amb Al-Qaida va ser un conclave en tota regla, en una vila enjardinada a la localitat d'Afgoye, al centre de Somàlia.

Des d'aleshores, com si els radicals islàmics haguessin adoptat una nova estratègia, es va registrar un augment d'atacs a la veïna Kenya. L'entrada de les tropes kenyanes a Somàlia (la retirada de les quals és una de les exigències d'Al-Xabab i l'excusa per cometre atemptats a Kenya) l'octubre de 2011 va respondre en bona part a una onada de segrestos a les zones frontereres amb Somàlia, especialment a la turística i limítrofa illa de Lamu. Nairobi no podia deixar que la indústria del turisme (que suma al voltant del 12% del seu PIB) se n'anés en orris. La paciència de l'Executiu de Nairobi va explotar quan, el 13 d'octubre del 2011, dues cooperants espanyoles de Metges Sense Fronteres, Blanca Thiebaut i Montserrat Serra, van ser segrestades al campament de refugiats de Dadaab, al nord-est de Kenya i a un centenar escàs de quilòmetres de la porosa frontera.

Reclutant a la costa

Els atacs islamistes a esglésies kenyanes (contra els que consideraven heretges) es van succeir. Nairobi va respondre amb brutals batudes al barri somali de la capital, Eastleigh. Els vigilants de seguretat es van multiplicar en edificis públics i centres comercials. Al-Xabab va optar per explotar la zona musulmana de Kenya: la costa. Allà va reclutar joves a les mesquites més radicals per un grapat de xílings i la promesa d'una vida millor. Allà hi va començar a haver atemptats que van rebentar la històricament pacífica convivència entre cristians i musulmans. Arran d'aquells actes van aflorar comentaris sectaris per part del kenyà mitjà (cristià) en contra dels musulmans en cada conversa sobre l'última barrabassada d'Al-Xabab i els seus socis locals. Els gihadistes aprofundien en el seu objectiu: a través del sectarisme, fragmentaven encara més la tribalitzada Kenya.

Però, per uns dies, la van aconseguir unir més que mai: el 21 de setembre de l'any 2013, Al-Xabab va assaltar el luxós centre comercial Westgate, a Nairobi, i va aniquilar almenys 67 persones en un atac que es va allargar durant quatre dies. Com a Garissa, alguns ostatges es van salvar de la mort per la seva fe mahometana. Però segons es veu en l'última massacre integrista, no sembla que res hagi canviat pel que fa a la prevenció i la resposta per part del Govern. La corrupta estructura de l'Estat que va permetre que els terroristes rebentessin Westgate no va saber impedir tampoc l'episodi de Garissa.

«La corrupció és el mal que va obrir la porta que Al-Xabab es consolidés a Kenya», afirma a aquest diari l'exconseller presidencial Anticorrupció John Githongo, que va estar a punt de pagar amb la vida les seves indagacions. «El cas d'Anglo-Leasing [un escàndol de corrupció en contractes que havien de millorar l'arquitectura de seguretat estatal] ens ha costat moltíssim. [Aquells contractes] Eren essencials per a la lluita contra el terrorisme», diu Githongo.

Per l'analista Charles Onyango-Obbo, que ha seguit molt de prop el periple militar kenyà a Somàlia, el grup «està lluny de la derrota», com demostra l'episodi de Garissa. Potser -teoritza l'expert- a l'haver perdut territoris a Somàlia per la pressió militar de la Missió de la Unió Africana, de la qual forma part Kenya, l'alleujament de la càrrega administrativa que això suposava per als terroristes s'ha redirigit a planificar atemptats més precisos. Onyango-Obbo ho il·lustra així: «L'Exèrcit de Kenya li va donar una llimona amarga a Al-Xabab, i sembla que aquest l'ha convertit en suc de pomelo». A Garissa hi va haver «menys atacants i el doble de persones massacrades» respecte a Westgate.

Una tanca costosa

Notícies relacionades

Una excusa i també un negoci

Àfrica, el terror s'obre pas

Els beneficis de la intervenció militar kenyana a Somàlia encara estan per veure i, segons l'analista, «fa falta una nova estratègia». ¿Negociar amb Al-Xabab? Així ho va suggerir el kenyà d'ètnia somali Aden Bare Duale, líder de la majoria al Parlament. El Govern, per la seva part, es planteja la construcció d'una tanca fronterera, una empresa tan costosa com previsiblement inútil.

Des de l'any 2011, al voltant de 600 persones han mort a Kenya en atacs dels quals Al-Xabab ha reclamat l'autoria: sobretot, a la capital, a la costa (on es concentren la major part dels musulmans del país), a Garissa i a l'extrem nord-oriental del país, Mandera. Són aquestes dues últimes zones de fronteres difuses, àrides i pobres, poc rendibles electoralment en una Kenya que concentra més votants al voltant de Nairobi, Mombasa i la vall de Rift. Una Kenya de vot tribal, en què els mateixos polítics són els primers que divideixen per mirar de vèncer. Una Kenya corrupta fins al moll. Una Kenya pobra i analfabeta. Un terreny molt fèrtil per a l'extremisme que sembla que Kenya ja ha importat. Els atacants de Garissa -relaten alguns testimonis- no parlaven somali: parlaven suahili, la llengua local.