30 d’oct 2020

Anar al contingut

La postguerra

Balleu, balleu, maleïts

Xavier Casals

La Gran Guerra va facilitar la irrupció de dues cultures de masses molt diferents: una a Occident i l'altra a la Rússia bolxevic. Llavors es van començar a forjar les dues cosmovisions dominants del segle XX.

L'ampli ús del gramòfon des del 1904 va possibilitar que la música dels Estats Units arribés a Europa, on van fer furor el jazz i balls com el foxtrot, el shimmy o el xarleston. També va travessar l'oceà la rebel·lió de les dones nord-americanes contra l'estètica victoriana: van suprimir les cotilles i van escurçar les faldilles; usaven vestits rectes que dissimulaven el pit, el maluc i la cintura; les espatlles van quedar despullades i les aixelles es van rasurar; i beure i fumar en públic era un signe de modernitat. L'estereotip de la girl, esportiva i decidida, convivia amb el de la vampiressa, que va encarnar amb èxit Marlene Dietrich. En la difusió d'aquestes tendències va ser decisiu el cinema nord-americà.

EL PODER DEL CINE / En aquest aspecte, la indústria cinematogràfica europea va perdre el domini del mercat mundial en a penes una dècada, ja que el 1907 només 400 pel·lícules d'un total de 1.200 eren dels EUA. Segons l'historiador Donald Sassoon, diversos factors van fer invertir la situació. D'una banda, la guerra va buidar de personal els estudis europeus i va impedir que circulessin els seus films. De l'altra, les pel·lícules nord-americanes eren més vives i ràpides, es dirigien a un públic d'immigrants que constituïen un «microcosmos europeu» (i n'afavorien la difusió internacional) i tenien un vistós star system. Així, Sassoon remarca que mentre a Europa les estrelles eren «un subproducte» de la difusió de films, als EUA eren «imatges de marca». Hollywood, doncs, va exportar una imatge seductora d'aquest país.

La cultura de masses bolxevic, en canvi, va voler modelar un home nou. Amb aquest fi, el 1917 es va crear l'organització Proletkult, que va comptar amb creadors com S. M. Einsenstein, Marc Chagall o Maksim  Gorki. Com que en aquesta etapa la censura de l'art no existia per la urgència de la guerra, el també historiador Orlando Figues subratlla que va tenir lloc «la paradoxa d'una explosió artística en un Estat policial». Així, hi havia orquestres que tocaven sense director; «concerts de fàbrica» amb sirenes, turbines i xiulets; o muntatges teatrals en casernes, carrers i fàbriques. El més ambiciós va ser l'Assalt al Palau d'Hivern, el 1920: es va escenificar als llocs dels fets de Petrograd amb 10.000 actors i 100.000 espectadors.

La nova Rússia també va explorar formes noves de vida social, destaca Figues. Així, va plantejar la dissolució gradual de la família com a institució «burgesa», i va reformar lleis sobre el divorci i l'avortament o va impulsar guarderies estatals. Fins i tot Aleksandra Kollontai, comissària de Seguretat Social, va impulsar el 1920 una «revolució sexual» i va predicar «l'amor lliure» i les «amistats eròtiques» entre homes i dones. Aquestes iniciatives no van calar en obrers i pagesos, i el 1920 Lenin va decidir tancar la Proletkult, tot i  que havien posat en relleu que la nova Rússia seguia un desenvolupament propi i excepcional.

En definitiva, la Gran Guerra va demolir les últimes restes de la cultura decimonònica i va establir els fonaments de l'era de la Guerra Freda: l'American Way of Life i el «socialisme real».

I DEMÀ:
21. Un mapamundi nou