Gal·lípoli, el gran fracàs de Churchill

A la península turca de Gal·lípoli va tenir lloc l'operació amfíbia més gran feta mai fins llavors. Iniciada el gener del 1915, va enfrontar tropes franco-britàniques i otomanes i es va acabar al cap d'un any amb el fracàs dels atacants i milers de baixes (265.000 d'aliades i 218.000 de turques).

La batalla va plasmar la importància de Turquia, que va entrar en guerra al costat dels imperis centrals el 29 d'octubre del 1914. Ho va fer perquè la Gran Bretanya i Rússia ambicionaven els seus territoris i tenia vincles amb Alemanya, que es van estrènyer el 1908, quan un grup d'oficials dels Joves Turcs van instaurar una política nacionalista i modernitzadora. Alemanya, per la seva part, va fer grans inversions a Turquia (una línia ferroviària havia d'unir Berlín i Bagdad), assessorava el seu Exèrcit i l'agost del mateix 1914 els dos països van firmar un tractat secret d'ajuda mútua. La unió de Constantinoble amb Berlín, doncs, era lògica.

LA IDEA / Així, a l'acabar aquell any, el front d'Europa occidental era inamovible i a l'oriental Rússia estava amenaçada pels imperis centrals i Turquia. Per canviar l'escenari, Winston Churchill, primer lord de l'almirallat britànic, va idear una operació capaç de decidir la guerra: ocupar Constantinoble avançant per l'estret dels Dardanels, neutralitzar Turquia i crear una ruta per proveir Rússia.

Amb aquest objectiu, una flota franco-britànica va arribar a la zona al març. Com que les mines van frenar el seu atac (van enfonsar tres vaixells), va demanar ajuda de tropes terrestres. Aquestes van desembarcar el 25 d'abril, però els esperaven els turcs dirigits per l'alemany Liman von Sanders. Tot i la combativitat dels soldats aliats de l'ANZAC (acrònim d'Australian-New Zealand Army Corps), el resultat va ser desastrós: «El mar es va tenyir del vermell de la sang fins a una distància de 40 metres de la costa», narra l'historiador John H. Morrow Jr. Només es van poder establir petits caps de pont a pocs metres de la platja. Un altre desembarcament a l'agost no va alterar la situació i les tropes van quedar encaixonades en un petit perímetre. Davant la impossibilitat d'avançar, al desembre van iniciar la retirada, que va concloure amb èxit el gener del 1916. El fiasco va eclipsar Churchill, que el 1923 encara sentia als seus mítings la frase: «¿Què va passar als Dardanels?».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

«US ORDENO QUE MORIU» / La batalla va tenir altres conseqüències polítiques de gran calat al fer-hi eclosió el nacionalisme modern d'Austràlia i Nova Zelanda (el 25 d'abril els dos països celebren el dia d'ANZAC, en honor de les seves tropes) i el de Turquia. Mustafà Kemal, el seu futur estadista, va destacar al capdavant d'una divisió i va ser aclamat com a «salvador de Gal·lípoli». Les seves consignes als comandants van ser de resistència a ultrança: «No us ordeno que ataqueu. Us ordeno que moriu».

Finalment, Gal·lípoli va marcar una fita bèl·lica. Segons l'historiador Richard Holmes, «va ser la primera gran operació amfíbia de la guerra moderna: hi va haver avions (i un portaavions), reconeixement i fotografia aèria, embarcacions de desembarcament d'acer, comunicacions per ràdio, ports artificials i submarins». Tant els planificadors del desembarcament de Normandia el 1944 com de la guerra de les Malvines del 1982 van valorar les seves lliçons.