Espanya, un niu d'espies
El Govern espanyol, presidit pel conservador Eduardo Dato, es va declarar neutral a la Gran Guerra el mateix estiu del 1914. Sense cabals, com de costum, Espanya no podia embolicar-se en el conflicte i, amb el gruix de les tropes desplaçat al nord de l'Àfrica, el seu principal objectiu passava per conservar el protectorat del Marroc. D'aquesta manera, el país no va entrar en guerra però la guerra sí que hi va entrar, fins al punt que condicionaria la seva història contemporània. En paraules de Fernando García Sanz, investigador científic del CSIC a Roma, «la neutralitat, en el cas que hagués existit, no era un escut que permetés viure al marge d'un esdeveniment d'aquesta magnitud». Espanya era massa gran, massa important per la seva producció, les seves matèries primeres, la seva geografia estratègica i els aliments que consumien els milions de soldats mobilitzats.
En realitat, la suposada neutralitat espanyola va ser un mite, una fabricació conscient, un magnífic treball de propaganda que va beneficiar sobretot el règim i Alfons XIII, que pretenia vendre's a si mateix com un improbable mediador per a la pau. Segons García Sanz, autor de l'exhaustiu treball d'investigació España en la Gran Guerra. Espías, diplomáticos y traficantes (Galaxia Gutenberg), el país va acabar dominat per les potències bel·ligerants «mitjançant la creació d'unes xarxes d'espionatge i contraespionatge» que van convertir la Península i les Illes «en un nou i diferent front de combat». Es van arribar a interceptar fins i tot els telegrames del Rei.
Espies dels dos costats reclutaven informants en qualsevol estament social: pescadors, maîtres d'hotels, lladres de baixa estofa, cocottes, empleats de correus, guàrdies de fronteres i costes, taxistes, oficials de l'Armada, bon vivants, alcaldes i senadors. Tothom tenia un preu i escassos escrúpols per canviar de bàndol així que fos necessari. García Sanz revela en el seu assaig el cas de Pilar Millán Astray, germana del fundador de la Legión, «una dona de gran cultura i criada en l'alta societat» que, al quedar-se viuda i amb tres fills, va decidir fer un pas endavant i posar-se al servei de la xarxa d'espionatge alemany radicada a Barcelona.
Els periodistes i els propietaris de diaris tampoc feien escarafalls davant d'un suborn per orientar la informació en un sentit o un altre, immers com estava el
país en una aferrissada lluita entre aliadòfils i germanòfils. Sobretot, els agents de Berlín van sufragar una campanya de premsa destinada a persuadir les elits espanyoles que una victòria aliada implicaria inevitablement una revolta obrera.
A grans trets, el nucli germanòfil l'engruixien a Espanya l'Exèrcit, l'alt clero, l'aristocràcia, els terratinents i l'oligarquia cerealista i oliverera. Per contra, la causa aliada la defensaven els obrers, la petita burgesia, les classes mitjanes intel·lectuals, la burgesia industrial de Catalunya i Bilbao i els sectors catalanistes, bona part dels quals creien que la fi de la guerra donaria projecció internacional a les seves aspiracions sobiranistes. Encara més, al voltant d'un miler de catalans van lluitar en la primera guerra mundial -la majoria dels combatents vivien a França, on havien fugit per evitar represàlies després de la Setmana Tràgica de 1909-, i per al seu finançament es va constituir el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans el febrer de 1916.
En l'àmbit pecuniari, la guerra va beneficiar sobretot les elits econòmiques per la demanda dels bel·ligerants i tercers països. Va créixer la fortuna dels antics propietaris i es van fundar noves fàbriques, com el complex siderúrgic de Sagunt. En només tres anys, Catalunya va multiplicar per sis les exportacions, sobretot de manufactures metal·lúrgiques i tèxtils, sector en què algunes empreses van arribar a firmar contractes per al subministrament de l'exèrcit francès. La llana (capots i mantes) va viure un període excepcional durant la conflagració europea.
Notícies relacionadesEls diners fluïen a cabassos, i la burgesia va sucumbir als encants de la vida còmoda. A Barcelona, com a port neutral, hi van proliferar els cabarets, les barres de tipus americà, els espectacles que imitaven els de París, el joc, el capitalisme espès i la prostitució d'altura. Hi van entrar noves begudes, com el whisky i la ginebra, mentre la ciutat anava adquirint «uns aires de depravació enjoiada, a expenses de les tragèdies que passaven al món», va escriure Josep Maria de Sagarra en les seves magnífiques memòries.
No obstant, els salaris no van augmentar, circumstància que unida a la carestia i a l'augment del preu dels productes bàsics va alimentar el clima de revolta social. Els capitalistes tampoc van saber canalitzar els seus guanys bèl·lics cap a la modernització que exigia l'economia espanyola, de manera que el final de la guerra va suposar el retorn a la dura realitat de la crispació, l'analfabetisme, la misèria i la falta de llibertats. H
