La derrota del pacifisme

La guerra va ser la prova de foc dels pacifistes, que es nodrien del moviment obrer internacionalista i del cristianisme. El patriotisme nacionalista, no obstant, els va arrasar. Molts d'aquells valents qualificats de covards van perdre la vida.

La derrota del pacifisme_MEDIA_2

La derrota del pacifisme_MEDIA_2

2
Es llegeix en minuts
PER ROSA MASSAGUÉ

Una ploma blanca era senyal de covardia, com bé sabia Harry Faversham, l'heroi fictici victorià que en va rebre fins a quatre. Durant la guerra hi va haver més d'un destinatari d'aquesta insultant peça. Pacifistes, antibel·licistes i objectors de cons­ciència eren vistos com uns gallines per unes societats seduïdes pel patrio­tisme que el poder lubricava.

El pacifisme no era nou. El 1914 ja comptava diverses dècades de vida i diferents fonts ideològiques. El moviment obrer havia embocat la línia antibel·licista i internacionalista des de la idea d'igualtat i solidaritat. Partits socialistes i sindicats s'oposaven a la guerra considerant que els obrers es matarien entre si en benefici dels patrons capitalistes. Una altra font bevia en principis morals i religiosos, concretament cristians.

Execucions

El socialista francès Jean Jaurés, assassinat el 31 de juliol de 1914 pel seu pacifisme, i el filòsof britànic Bertrand Russell, empresonat durant sis mesos el 1918, són exemples de les dues branques antibel·licistes.

En els prolegòmens de la guerra, el pacifisme va ser molt actiu a Europa i també als EUA, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. No obstant, començada la lluita, l'internacionalisme dominant en els partits d'esquerra i sindicats va donar pas al nacionalisme per recolzar els governs. El Partit Socialdemòcrata alemany (SPD), per exemple, va passar en 10

dies de cridar a manifestar-se contra la guerra a votar a favor dels crèdits per sufragar-la. Molts obrers a tot Europa es van presentar a files voluntàriament encara abans que s'instaurés en gairebé tots els països contendents la lleva obligatòria.

Al Regne Unit, més de 20.000 homes es van negar a lluitar, i d'aquests, 6.000 van acabar a la presó en unes condicions inhumanes, com explica Adam Hochschild a Para acabar con todas las guerras (Península). No va ser fins al 2006 quan el Govern britànic va concedir l'indult pòstum a més de 300 soldats executats per negar-se a combatre. Stanley Kubrick, a Camins de glòria, i Joseph Losey, a Rey y patria, ho van explicar magistralment. Als EUA, el penal d'Alcatraz va ser la tomba de diversos objectors.

Divisions

Notícies relacionades

El pacifisme va dividir famílies, i algunes de molt prominents com la Pankhurst, associada indeleblement amb el sufragisme. En els preliminars de la guerra, Emmeline, que era la matriarca, va ser detinguda per tallar cables del telègraf, col·locar bombes en bústies i per llançar una pedra a la residència del primer ministre. No obstant, una vegada començada la guerra, també va aturar el seu activisme antibel·licista i, amb la seva filla Christabel, es va posar a disposició del Govern, que les va utilitzar per atraure les dones a l'esforç bèl·lic. Una altra filla, Sylvia, es va mantenir ferma en el seu pacifisme. Va trencar les seves relacions fami­liars i a ella es deu la principal publicació antibel·licista al Regne Unit i la difusió de nombrosos testimonis de soldats contra la guerra.

El moviment que abans d'iniciar-se els combats semblava potent i carregat de raó va acabar sent la primera utopia del segle XX. H