Peter Heart: «Encara paguem les conseqüències d'aquella guerra»

Ja no queden testimonis de la primera guerra mundial, el temps se'ls ha emportat. A falta d'aquestes veus vives, l'historiador militar britànic Peter Hart és, probablement, la persona que sap més de la contesa que va omplir Europa de sang entre el 1914 i el 1918. El seu lloc d'investigador a l'Imperial War Museum de Londres li va permetre conèixer, per boca dels seus protagonistes, com va anar en realitat l'esdeveniment que va canviar el rumb de la història. Les seves conclusions desmunten algunes llegendes de la gran guerra.

-S'acostuma a considerar la segona guerra mundial com l'esdeveniment més important del segle XX. En canvi, vostè assigna aquest rang a la primera. ¿En què es basa?

-Sens dubte, la del 1939 al 1945 va ser la gran massacre del segle passat, el seu cost en vides és insuperable, però el que va passar en aquesta guerra va estar condicionat pel que havia passat dues dècades abans, en la gran guerra. Va ser aquest conflicte bèl·lic el que va donar forma a tot el segle XX. Fins i tot avui en seguim pagant les conseqüències.

-¿Avui, 100 anys després?

-¿Li sona a conflicte el Pròxim Orient? Cada vegada que senti parlar d'embolics en aquella zona, i per desgràcia solen estar d'actualitat, pensi que aquest vesper es va crear en la primera guerra mundial, quan els colonialistes britànics van prometre a àrabs i jueus el mateix: que Palestina era la seva terra. Va ser llavors, al separar-se l'imperi otomà, quan es van traçar les fronteres de països com l'Iraq, Síria o Jordània, que avui segueixen sent font de problemes. L'última guerra dels Balcans va tenir lloc fa 20 anys, però les seves arrels també estan en el que va passar a Europa entre el 1914 i el 1918.

-¿Aquella va ser l'última guerra antiga o la primera moderna?

-Sens dubte, va ser la primera guerra moderna. És cert que va significar el final dels imperis que van definir el segle XIX, i que molts elements bèl·lics presents al principi de la contesa eren calcats d'altres guerres anteriors, com la francoprussiana, la russojaponesa o la guerra de secessió nord-americana, però això només va ser així el 1914. Quatre anys més tard, quan van acabar els combats, la forma de fer la guerra havia canviat per sempre. Ja estàvem al segle XX.

-¿Tant va canviar l'àmbit militar en quatre anys?

-Van canviar les estratègies, la tecnologia, l'armament, els uniformes... La guerra és un catalitzador per a la innovació i en aquells anys es van modernitzar els exèrcits més que en tot el segle anterior. El 1914, els soldats arribaven al front amb baionetes i vestits de colors. El 1918 tenien metralletes, morters, tancs, sistemes de camuflatge i un poder de foc que era inimaginable quatre anys abans. A l'acabar la gran guerra, l'aspecte de les tropes era molt semblant al de la segona guerra mundial.

-¿Va ser això, la tecnologia, el que va acabar inclinant la balança, o s'ha de pensar en altres factors?

-La guerra la va decidir la dimensió de les tropes, la força pura i bruta, sense diluir. Aquella va ser una guerra de desgast, de «jo te'n mato 10 a tu, tu me'n mates vuit a mi i per això guanyo». Això explica que fos tan llarga i sagnant. Van vèncer els aliats perquè junts sumaven un Exèrcit més gran, no perquè la seva tecnologia fos més avançada, ja que en aquell moment les diferències eren poques.

-¿Hi va haver un moment en què el vent de la història hauria pogut girar cap a l'altre costat?

-Sí, al principi, en la batalla del Marne. Si els alemanys haguessin vençut en aquell combat, el futur de la guerra, i potser de tot el segle, podria haver sigut diferent, ja que en aquell moment el Regne Unit era militarment irrellevant i Rússia no s'hauria atrevit a lluitar contra la triomfal Alemanya. Però a l'oficial francès Joseph Joffre li va sortir bé la jugada i va vèncer.

-En aquell moment no pensava ningú que la guerra seria tan llarga.

-En absolut. Els països s'hi van anar involucrant gairebé obligats, però cap s'imaginava el que els esperava. La guerra es va allargar perquè les forces estaven molt igualades als dos costats. Els generals aliats sabien que, mentre els alemanys tinguessin reserves, sempre podien tancar les seves línies i contraatacar-los. Al final, la meta era aquesta, que no es poguessin omplir els forats del bàndol contrari. Desgastar l'enemic va ser la via per aconseguir la victòria, però és una forma repugnant de lluitar, perquè les pèrdues de vides són enormes.

-En el seu últim llibre, La gran guerra, vostè es recrea en la descripció de la vida a les trinxeres, i el relat és ­esfereïdor.

-Va ser així, la primera guerra mundial va resultar una autèntica carnisseria. No solament mataven les bales i els obusos, també es moria per disenteria, diarrea, malalties venèries, i per passar mesos i mesos amb els peus submergits a l'aigua que cobria les trinxeres. A molts se'ls van acabar podrint. En particular, el front oriental, que encara avui segueix sent el gran desconegut, va ser terrible. L'hivern del 1914, en la campanya d'Àustria-Hongria contra Rússia als Carpats, els soldats morien congelats.

-Desmunta alguns mites sobre aquesta guerra, com la idea que la malaptesa dels oficials dels dos costats va motivar que la contesa fos tan llarga i sagnant.

-Sí, especialment al meu país, el Regne Unit, hi va haver molta gent que va pensar això. Res més allunyat de la realitat. Aquella va ser una guerra molt difícil, a la qual se sabia com s'entrava, però una vegada a dins ningú sabia com sortir-ne. Els anglesos es van pensar que seria més fàcil del que va resultar, però quan assumeixes que per vèncer has d'aniquilar dos milions d'alemanys, com va passar, la perspectiva canvia. Si totes les guerres són un negoci brut i mortífer, la del 1914 encara ho va ser més.

-Una altra idealització que vostè qüestiona és la de la influència que van tenir les armes químiques en l'evolució de la guerra.

-Una espècie d'histèria envolta l'assumpte de les armes químiques. Avui pensem que són l'encarnació del mal, i ho són, perquè en temps recents s'han usat sobre civils que no s'han pogut defensar, però en la primera guerra mundial el gas mostassa no era una mala opció, almenys no tan sanguinària com avui es pensa.

-¿El gas mostassa, una bona opció?

-Si el 1917 vostè és un general i ha de decidir entre fer saltar el front enemic amb un obús o mitjançant l'ús de gas mostassa causant poques baixes, triaria això últim, l'hi asseguro. Amb les bombes moren tots. Contra el gas tens màscares per protegir-te. En realitat, el gas es va utilitzar per obligar els soldats del costat contrari a portar aquelles pesants màscares que s'omplien de baf, t'impedien respirar i et deixaven sord. Es va utilitzar per molestar, més que per matar. Només l'1% de les morts el va provocar el gas verinós. En canvi, l'artilleria va causar dues de cada tres víctimes.

-El que sorprèn és que fa 100 anys a aquestes hores, a Europa, ningú es podia imaginar el que s'acostava.

-Bé, els alemanys se'n podien fer una idea, perquè feia anys que es preparaven militarment a fons. Però no van ser els únics. El potencial armamentístic de Rússia també havia crescut molt i França havia estat estenent vies de tren per moure les seves tropes més ràpid pel país. Diguem que en l'escalada bèl·lica ningú va ser innocent.

-¿No hi ha bons i dolents en aquesta

Notícies relacionades

Espanya, un niu d'espies

La derrota del pacifisme

guerra?

-Parlar de bons o dolents en una guerra és injust. Sens dubte, crec que els francesos i els britànics tenien més raó que els alemanys, però també van saber aliar-se amb un govern dèspota com el rus. En aquells moments, la Gran Bretanya era una potència militar agressiva, igual que ho eren França, Alemanya o Rússia. Van ser els dirigents polítics, no els generals, els que van prendre la decisió de començar la guerra. Ells van ser els culpables. H