Xile a l'hora zero

L'operació San Lorenzo es preparava aquesta matinada, a les quatre tocades, a arrencar de les profunditats de la terra el primer d'els 33 d'Atacama, sepultats des del 5 d'agost a 623 metres sota terra a la mina de coure San José. El capatàs Florencio Ávalos esperava, després de les proves realitzades amb la gàbia metàl·lica, el moment d'abandonar l'esvoranc i el prolongat infortuni. Segons el mateix president xilè, Sebastián Piñera, que està present a la mina, Mario Sepúlveda, Juan Illanes i el bolivià Carlos Madani el seguirien en el camí de tornada a casa. El viatge que els permetrà obrir una altra vegada els ulls en la freda nit del desert.

«Esperem finalitzar el dia d'avui amb almenys un d'aquests miners a la superfície», va dir al migdia el ministre de Mineria de Xile, Lawrence Golborne. Ningú va dubtar que l'operació San Lorenzoes desenvoluparia amb rapidesa, malgrat que a última hora es va endarrerir.

La màquina austríaca Ostu-Stettin, encarregada d'hissar i baixar la gàbia de 4,52 metres, coneguda amb el nom deFénix 2, s'ha posat en funcionament, buida i en viatge de prova, poc abans de les tres de la matinada. El protocol de descens de la càpsula construïda per retornar els operaris atrapats ha inclòs nombroses verificacions: eficàcia i velocitat de desplaçament, so i imatge. LaFénix 2pot recórrer 0,7 metres per segon. «Triplicarem la velocitat en cas d'urgència», va informar el ministre de Salut, Jaime Mañalich.

Després havien d'entrar en acció els altres protagonistes. El primer viatge al fons de la mina havia d'incloure un socorrista, que deixaria el seu lloc a un dels 33 miners atrapats. Després s'iniciarien els preparatius perquè baixés un segon socorrista, que realitzaria el mateix procediment. L'alternança s'havia de repetir una vegada més. Els restants miners es dividirien en tres grups. El primer, de cinc o sis, el segon de 10, i en el tercer, la resta. Els més hàbils tècnicament, els més febles i els més forts.

48 HORES / «El procés durarà 48 hores si no hi ha cap contratemps», va dir Golborne, sense precisar si aquest temps inclou tots els aspectes del rescat: trasllat a l'hospital i la posterior revisió mèdica. «Esperem el millor, però estem preparats per al pitjor», va afegir, impertorbable, Andrés Llerena, un marí que està al capdavant dels equips socorristes.

Mañalich, un nét de catalans refugiats de la guerra civil, va explicar al matí alguns mecanismes desconeguts del salvament. «Cada vegada que un miner estigui a punt de sortir a la superfície, s'activarà una clau G. A la boca de sortida del túnel hi haurà una balisa que generarà llum durant un minut. També sonarà una alarma. Això no significa que estigui passant res dolent. És per alertar l'equip mèdic que està a punt de produir-se aquest part i que han de posar-se als seus llocs per fer la seva feina al més expeditament possible». Al caure el sol, totes les orelles es van aguditzar, a l'espera d'aquest senyal.

HELICÒPTERS / Els pilots de dos helicòpters de la Força Aèria i els conductors de dues ambulàncies havien estat posats en estat d'alerta molt aviat. «La lluminositat de la lluna del 30% és suficient per operar de nit. Per a les primeres hores del matí s'espera nuvolositat baixa. Si això limita els vols, que duren nou minuts, hi ha les ambulàncies», va assenyalar Mañalich.

Notícies relacionades

Lily es maquilla per a Mario

Els equips de salvament xilens afronten el difícil rescat dels miners

Els miners estan units per l'experiència extrema i per això es van jurar abandonar junts la mina que han maleït al llarg de més de dos mesos. Però el ministre de Salut ho va descartar de ple. «És altament inconvenient forçar la situació des del punt de vista mèdic». El desig dels 33 d'Atacama, va subratllar, «no resisteix una anàlisi tècnica i moral».

Copiapó, la capital de la III regió d'Atacama, estava ahir completament sobresaltada. Mauricio va vendre banderes amb els emblemes dels 33 fins a quedar-se amb les mans buides. A la plaça principal es va aixecar una pantalla gegant per seguir les operacions de rescat. Les garlandes adornaven els carrers. Un país esperava enganxat davant de la televisió. L'ascens, en hores de màxima audiència, donava a l'operació aquella mica de dramatisme que l'espectacle sempre reclama: vertigen i, a l'epíleg, la calma i la celebració.