Cuina i eleccions

La cuina i la política sempre han anat agafades de la mà. A vegades de manera amigable, d'altres en una encaixada esquizofrènica. Si les coses van bé tot és dolç com la mel, que és una manera de dir-ho, tan antiga com recordar que el 1976 el president de França, Giscard D'Estaing, va decidir que fos l'any de la qualitat de vida. El president en sabia, d'això i de remenats de tòfones.

Quan les coses no pinten bé, en moments d'estat de setge, la gastronomia deixa de ser un saltat d'aromes obertes a les nostres culleres per transformar-se en una arma de guerra. En la comuna dels comunistes, la de París de 1871, els proletaris mengen estofat de gat mentre que els versallesos celebren un banquet amb l'emperador. Guerra psicològica en què la munició eren galls dindis trufats, becades i fuagràs. Els communards no van poder contraatacar: ja havien cuinat els animals del zoo.

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

BANQUETS DE MINISTRE / Amb la democràcia a la Península vam passar dels banquets del restaurant Jockey, en què els ministres de Franco li fotien al whisky prohibit de la pérfida Albión, àlies el Regne Unit, a deixar que els polítics expliquessin el que menjaven. Des de la manteca colorá de Felipe González, passant pels bacallans nacionalistes dels lehendakaris, fins als fricandós de Jordi Pujol. Després van ser temps dels nius de caviar que es cruspia Macià Alavedra a Semon, bocates políticament explosius i tornem a l'esquizofrènia de ser el regne mundial de l'alta gastronomia, al mateix temps que menjar en públic s'ha convertit en un judici polític.

Ja és temporada de les millors sardines, però, ¿qui s'atreveix a oferir un escabetx a un familiar que ha votat a un partit perdedor? Pitjor ho tenen els que cuinen un arròs amb llamàntol, sabent que les pinces són gustoses, al marge del seu doble sentit. Una proposta culinària seria passar pel mercat de La Llibertat, de nom tan suggerent, i comprar a Leandro xipirons o calamars per coure'ls en la seva tinta, el plat que Gómez de la Serna aconsellava a tots els periodistes. Un guisat excel·lent, que quadra amb un cava brut, per celebrar que tots han guanyat.