El bonic cadàver ja té 60 anys

La nit abans de partir-se el coll al volant del seu Porsche nou, un Spyder 550 al qual anomenava Petit bastard, James Dean li va anar a portar el seu gat a Elizabeth Taylor, perquè l'hi  cuidés mentre ell anava a una carrera a Salinas, Califòrnia. No va tornar mai a recollir-lo. Del no-res -que en aquest cas va ser una cruïlla- li  va sortir un Ford Tudor amb què va xocar abans d'acabar aixafat contra un pal de telègraf. Era el 30 de setembre de 1955 i no deixa de ser curiós que l'home que semblava arrossegar tempestats més que problemes, i que es movia als marges de l'estabilitat emocional i l'heterosexualitat, es va convertir en fetitxe de la contestació beat i de la rebel·lia juvenil precisament en un altre marge: el d'una solitària carretera de províncies.

Cada època fabrica els seus mites. I James Dean va deixar un cadàver de 24 anys en què es va mirar una generació que, després de  la segona guerra mundial, s'estava inventant la identitat juvenil. Els diaris i els debats de l'època dedicaven aleshores les seves exclamacions a aquells fills de la prosperitat que allargaven la vida educativa a les high school i que es mostraven desobedients, sense nord i desdenyosos amb el puritanisme i la complaença dels seus pares. En el rock, d'arrels negres, hi van trobar sexe, malestar, alegria, dolor i fúria. I en el cine, un mite turmentat i solitari que portava texans i caçadora de cuir, que semblava escopir sobre els homes perfectes del somni americà i posseïa aquella amarga insolència que des d'aleshores ha marcat el motllo dels ídols juvenils.

¿Però qui hi havia darrere d'aquella cara ullerosa que feia perdre el seny a directors i companys a canvi d'interpretacions extremes? Segons explica Philippe Besson en el llibre que s'acaba de publicar Vive deprisa, bàsicament un nen orfe «que no va arribar mai a mitigar la seva pena». Fins als 9 anys, la vida de Dean va transcórrer plàcidament entre les faldilles de Mildred Dean, una dona intuïtiva i sense prejudis que havia percebut la pulsió artística del seu fill i, davant la sufocació de la família i el veïnat, l'havia apuntat a classes de claqué i violí. No només això: en les llargues tardes de l'estiu a Los Angeles, on la família, procedent de l'Oest Mitjà, s'havia establert, s'entretenien junts inventant trames i escenificant-les davant un públic imaginari. Aquell món, no obstant, es va desplegar quan Mildred va morir de càncer i el seu pare, un protèsic dental, el va enviar a viure amb els seus oncles a una granja a Indiana. Allà, explica Besson, Dean va viure dos episodis que el van marcar per sempre: el sacerdot del poble el va sotmetre a abusos sexuals i una mestra aficionada al teatre es va brindar a polir els seus dots interpretatius després de  quedar pertorbada per la lluminositat i la violència amb què aquella criatura recitava poesia.

Als 18 anys, va tornar a Los Angeles amb el seu pare, que estava decidit a comprarli un futur com a advocat matriculant-lo a Dret. La decisió del noi, no obstant, era una altra: volia ser actor i, mentre ho aconseguia, va encadenar audicions, gresques, noies, feines que a penes li duraven una setmana i papers secundaris en telefilms. En aquell temps se'n va anar a viure a l'apartament del futur guionista Dennis Stock, amb qui va començar a endinsar-se en la complexitat de les relacions afectives i sexuals. Després es va deixar estimar pel publicista Rogers Brackett, que va facilitar amb contactes i ajuda econòmica la seva entrada a Nova York. Allà es va matricular a l'Actors Studio i va seguir disfrutant de la nit, el fetge, la velocitat -diuen que era capaç de conduir a 190 km/h pel centre de la ciutat en hora punta- i les relacions amb dones grans i amb nois als quals treia del llit quan es feia de dia.

Notícies relacionades

Pep Guardiola i Cristina Serra, separats i sense reconciliació a la vista

Ferran Adrià desvela a 'Col·lapse' la frase que li va dir Xavi Hernández: "Se'm va quedar sempre al cap"

El director Elia Kazan va llegir als seus ulls el desemparament infantil que necessitava per al personatge de Cal Trask a A l'est de l'Edèn i, després de l'èxit de la pel·lícula, Hollywood va investir una nova estrella amb unes rareses i uns capritxos que eren un malson per als directors i un regal per a la Warner i les revistes, que es van llepar els bigotis amb l'apassionat idil·li que va mantenir amb l'actriu Pier Angeli.

Novament va ser la seva aura fràgil i violenta la que va atraure Nicholas Ray, que estava buscant el repartiment per a Rebel sense causa, la pel·lícula que va portar tan lluny com li va permetre la censura la tensió sexual que emanava dels personatges que encarnaven Dean i Sal Mineo i que va acabar erigida en el manifest fundacional d'aquesta nova joventut l'exaltació de la qual no estava encara clar si acabaria en rebel·lió o destrossant-los. En el cas de Dean, el misteri el va resoldre un Ford Tudor sortit del no-res. Quan Rebel sense causa i Gegant es van estrenar, l'actor ja habitava al mateix cementiri d'Indiana on tantes vegades havia portat flors fresques a la tomba de la seva mare. Mentre els cucs feien la seva feina, Hollywood continuava la seva convertint-lo en una indústria que, 60 anys després, segueix sent fabulosa.