Anar al contingut

testimoni directe

'Hipsters' en (seriós) perill

per MODERNET DE MERDA

'Hipsters' en (seriós) perill

XAVIER GONZÁLEZ

Diguem que em dic Dani, Dani a seques, sí, sense cognoms. I mantinc l'anonimat perquè així va néixer el Modernet de Merda a Twitter i perquè crec que té més gràcia que els seus seguidors relacionin el compte amb l'avatar del serrell i la camisa cordada fins a la nou que amb mi, que ni sóc modern ni he fet mai un taller d'apps ni tampoc de ganxet.

Diguem que tinc 25 anys i que sóc periodista. I si des de fa dos anys visc en aquesta espècie de clandestinitat no és per fer-me l'interessant ni per cultivar el misteri. Tampoc ho faig perquè tingui por que el meu objecte d'observació, els també anomenats gafapastas, em muntin a les portes de casa un escrache farcitd'iPhones, bigotis i corbates de llacet. Ni per no ser el gran empestat del pròxim Primavera Sound, en el cas que hi anés. No crec que ningú vingui mai a cantar-me les quaranta. La regla número u del modernet és que mai es reconeix com a tal. ¿Com ho hauria de fer? Ells es basen a ser diferents, a ser cada vegada més exageradament diferents, i autodenominar-se hipsters equivaldria a admetre que formen part d'un col·lectiu i que segueixen una moda. «¿Hipster? Ui, no, no. Què dius. Jo vaig al meu rotllo». I fa una mica de riure, perquè si ets un d'ells se't nota bastant. No, és absolutament incompatible ser modernet i voler anar d'incògnit.

Atenció a la dreta. Aquí n'arriba un. Barba llarg-mujahidí i pantalons de tub arremangats mig pam per sobre del turmell. Anar en fixie, les bicis que no tenen marxes ni frens i que t'esllomen a les costes de Barcelona, no és un requisit indispensable, però puntua. Com a camp d'observació, no hi ha res com seure a prendre una cervesa en una terrassa de Gràcia. Aquí n'arriba un altre exemplar. En aquest cas, amb monyo. ¿La veus? La de les ulleres grans de la besàvia i les vambes Vans. Si t'hi fixes, se l'ha agafat amb un llapis Staedtler. El groc i negre de tota la vida, vaja. Sí, molt vintage. En el tema dels monyos, com en gairebé tot, com més inversemblant sigui l'artefacte, millor. L'altre dia vaig veure una noia que portava una forquilla. Una forquilla.

Ja FA gairebé dos anys QUE ELS observO de prop. Tot va començar perquè amb els col·legues fèiem broma i un dia em va agafar per obrir el compte. Al principi, el coneixement que tenia era pur estereotip. Que si la cerveseta, que si el Sónar, que si el Primavera Sound. Els seguidors em parlaven de marques i havia de buscar-les a Google abans d'incloure-les a l'argumentari. Tot i així, reconèixer-los no és difícil. A aquestes altures fins i tot la meva àvia deu saber que ells solen portar barba i / o bigoti, camises de llenyataire cordades fins a dalt de tot, pantalons ajustadíssims per sobre del turmell i sabates de punta que amb només una puntada de peu són capaços de destruir tot un imperi. «Vesteixen com Steve Urkel, però afegint al look uns enormes cascos de disseny per escoltar grups del rotllo R3», va tuitejar l'actriu Núria Gago. Em vaig fer un tip de riure. ¡Qui li havia de dir al mamarratxo de Steve Urkel que acabaria sent una icona d'estil! A les modernetes també se les reconeix pel mateix i per portar ulleres de fusta o de pasta que, més que diòptries, semblen aguantar hectàrees.

Estirant el clixé, es podria dir que un dels seus passatemps preferits és seure despreocupadament a les terrasses -si pot ser del barri de Gràcia o del Born-, i beure cervesa Moritz, veure pel·lícules d'autor molt desconegudes i escoltar grups gairebé inexistents que segurament tampoc són els que més els agraden, però com que són superdesconeguts, superguais i superdiferents i, sobretot, toquen aquesta temporada, doncs fan veure que sí. ¿Que si hi ha fet diferencial? Per descomptat: el gafapasta autòcton escolta Mishima, veu Arròs covat i Pop ràpid -que és com Bibiana Ballbé però en sèrie-,

exalça Albert Serra encara que no hi entengui un borrall i pren gintònics on ha anat ficant tot el que ha trobat per casa, encara que no sigui comestible. Exuberància pura i dura.

Ara se'ls veu per tot arreu. La primavera és la gran estació del modernet. I, quan arriba la calor, el que els resulta superinteressant és recuperar la llana. ¿No s'hi han fixat? Gorres de llana, jerseis de llana. Tot el que fins ara estava en un calaix és moment de treure-ho, portar-ho i patir-ho. Com més calor faci, millor. I han de dir que és supercòmode, encara que el termòmetre marqui 30 graus i ells estiguin a punt de la liquació. Sí, la primavera és una època molt prolífica per a aquest món dels modernets. Arriben els festivals de música i les escapadetes que  permeten fer fotos de qualsevol xorrada. Totes per Instagram, amb filtres i un mínim de 30, 40 o 50 hashtags.

¿Que si en ells no hi ha gens de substància? És cert que jo no conec un modernet tan pur com el del llibre, però és una caricatura bastant ajustada a com els veiem des de fora. Segurament n'hi ha molts que et saben dir tota la cultura txeca del segle XIX. I la cinematografia bangladeshiana. I que fins i tot disfruten amb això. Jo crec que hi ha molta façana, però també deu haver-hi substància, gent que s'ho prengui seriosament. Per a aquests últims, tot el meu respecte. Fins i tot la meva admiració.

No, no tinc res personal contra ells. Però és veritat que, d'un temps ençà, la gent els té ganes i semblen els culpables de tot. De la crisi, de l'atur, de la superpoblació mundial, del canvi climàtic. ¿El perquè de tanta tírria? Jo mateix sóc el primer sorprès amb el fenomen de Twitter. I amb l'èxit del llibre

-Modernet de merda. El manual- no cal dir-ho. Però diria que la broma ve del fet que són molt reconeixibles i que des de fora es té la sensació que es venen d'una manera tan especial, que van tan de diferents i d'alternatius que, d'alguna forma, despleguen una gran alfombra vermella per a la mofa.

A més a més, crec que derrapen en algunes coses. La primera és que, almenys aparentment, el dia a dia no sembla importar-los gaire (encara que no siguin ni molt menys els únics). Potser la realitat més pròxima els resulta massa provinciana, o potser és que és més fàcil parlar de Palestina o del Tibet, que estan llunyíssim i només requereixen algun tuit, que significar-se i arremangar-se en els problemes pròxims. La prova és que a les manifestacions normals no se'ls sol veure perquè van, precisament, de coses normals. Que si l'educació. Que si la independència. No, en aquests temes no se senten còmodes, però potser sortirien en tromba en favor d'un augment del preu de l'Spotify Premium. La tecnologia, millor com més cara.

I amb això arribem a l'altra gran hipocresia: els diners. Hi ha una part d'aquest moviment que dispara contra el capitalisme i els bancs, i després es gasta la pasta en les coses més innecessàries. El hipster, per exemple, no pot tenir un mòbil Samsung. ¡Per favor! ¡Quina blasfèmia per a déu totpoderós Steve Jobs! Hi ha una cosa molt interessant d'Apple i és que, tot i ser una marca molt coneguda, per a ells té un misteri, una tonteria que els atrapa. Sí, el modernet es pot gastar tots els diners en complements tecnològics, en sessions premium i en festivals, i després venir-te plorant perquè no té ni un duro per al lloguer. Això a qui no l'hi paguin els seus pares. A més, també percebo que l'autocrítica davant de tanta aparença i tant elitisme és més aviat escassa. O nul·la. Potser hi ha esperança,perquè entre els 30.000 seguidors del meu compte de Twitter hi ha molts modernets que dedueixo que es riuen de si mateixos, encara que també és veritat que no hi ha res més hipster que ironitzar sobre els hipsters. Així que vés a saber.

Ara, com a notari del fenomen, estic una mica preocupat: els veig bastant estancats. La moda s'està fent tan gran que o muten en una cosa diferent o acabarem sent tots hipsters i condemnant-los a la normalitat. La gent es mofa d'ells, sí, però a la vegada va assumint el seu estil. M'han dit que fins i tot en merceries de barri hi ha pitets amb bigotis brodats. Així que o es repensen o moriran, encara que mai m'atreviria a aventurar per on aniran els canvis. Els camins del hipster són inexpugnables. Qui ens havia de dir que apareixerien ulleres de fusta o que els agradaria anar cordats fins a dalt. Això sí: hi ha una cosa indubtable. Si hi ha alguna evolució, ens l'anunciarà Bibiana Ballbé. Segur. H

0 Comentaris
cargando