Llegenda vivent

Déu va crear la dona el 1955 en un poblet de pescadors de la Costa Blava anomenat Saint- Tropez i el món va convertir aquest lloc en el símbol del glamur. La dona era menuda, tenia els cabells del color del blat i una d'aquelles mirades felines que enamoren tant els assenyats com els guillats. Es deia Brigitte Bardot, o BB per als mitòmans, i diuen, per a qui hi estigui interessat, que segueix vivint allà, abandonada per Déu i per aquells que un dia la van idolatrar. Han passat molts anys, i encara que Saint-Tropez segueix sent una referència, amb els seus iots i les seves dames ancorades al Vieux Port, ha perdut l'oripell dels cinquanta i seixanta a favor d'altres llocs d'una Costa Blava que des de molt abans que BB caldegés els seus pescadors ha sabut vendre's al món com un racó on és possible banyar-se a Roeder Cristal.

Des de Saint-Tropez a Menton, el litoral batejat com a Costa Blava per les seves aigües anyils ha estat durant diversos segles un imant per a artistes de tot pelatge i rics sense por de ser-ho. Si les estrelles són ara les del cine, en una altra època ho van ser escriptors, pintors, milionaris i altra gent de mala vida. És el poder del cel.luloide. Des que es va crear el Festival International de Cinéma l'any 1939, Cannes i el seu famós passeig de la Croissette s'han convertit en la passarel.la més important del món on homes i dones mostren el seu millor perfil a la recerca d'un flaix, un instant de fama que els

igualia la gran Coco Chanel. La llegenda explica que l'estiu del 1923 la dissenyadora francesa va tenir un descuit a la platja i va tornar a París amb la pell torrefacta, una distracció que va ser considerada pels seus devots com una nova tendència de la moda.

Cannes i la Costa Blava són una llegenda vivent. Els culpables són els famosos que van buscar en aquests pobles un lloc de recés per a la seva hiperactivitat. A Valauri, Picasso hi va descobrir el seu amor per la ceràmica i, ja instal.lat al Chateau, va pintar els murals deLa guerra i la pau. I per Mougins, el poble favorit de les celebritats fartes de la plebs que visita Cannes, hi van passejar Man Ray, Paul Éluard i Jean Cocteau, que van obrir el camí a René Clair, Isadora Duncan i Christian Dior i, més tard, als potentats ansiosos per trobar taula al restaurant Le Moulin de Mougins. Potser el secret de l'embruix es troba en el perfum que emana el poble proper de Grasse, lavielle villede la perfumeria, que des que aquella miscel.lània de Margaret Tatcher i Victoria Beckham del XVI anomenada Catalina de Medicis la va convertir en la terra més fèrtil de França on cultivar-hi flors per fer l'enfleurage, s'ha convertit en la casa gran de la perfumeria. Ambpijoso sense, amb rics o pobres, amb gent honrada o lladres, la Costa Blava té molt encant i una bona mostra d'això són els pobles de Vence i Saint Paul du Vence. Després de la primera guerra mundial, Matisse, Picasso, Braque i Chagall, que està enterrat allà, van encapçalar un elenc de pintors que van escollir la llum de Saint Paul per pintar el món. Les empremtes del seu pas es troben al restaurant La Colombe, l'antic alberg on dormien i que té les parets forrades amb els quadros amb què es pagaven l'estada, i a la Fondation Maeght, una impressionant col.lecció d'art modern i contemporani creada per Marguerite i Aimée Maeght i emplaçada en un edifici de José Luis Sert.

El mar com a promesa

A la Costa Blava li devem grans obres. L'home sempre veu el mar com la promesa de la fugida i, si no, que l'hi preguntin a Graham Greene, que va comprar un vaixell i va viure al port d'Antíbol amb l'esperit, tot i que cristià, d'un corsari. Des d'aquest port es visualitza el castell Grimaldi, la fortalesa cedida a Pablo Picasso als anys quaranta i on l'artista espanyol va fer un centenar d'obres dedicades al seu nou amor Françoise Gillot.

Molt a prop d'aquesta passió pictòrica, a l'H“tel du Cap, a Cap d'Antibes, immortalitzat per Scott Fitzgerald aTendra és la nit, va néixer elsummer seasonper a hotels de luxe gràcies al matrimoni Murphy, que va desemborsar molts diners perquè l'alberg continués obert a l'estiu. Darrere aquest malbaratament, el llinatge cultural i econòmic americà va descobrir el plaer de prendre el sol i celebrar festes fins a altes hores aprofitant els càlids vents marins. Amb Dorothy Parker, Hemingway i Fitzgerald com a abanderats, era impensable que la moda no s'estengués i, en poc temps, l'aristocràcia global va voler torrar les seves natges en alguna de les quaranta- vuit platges d'Antíbol. Amb aquesta popularitat, no és estrany que el festival de jazz de Juan-Les Pins inaugurés el 1960 amb Amstrong i Ellington com a caps de cartell.

Però el temps ha fet estralls i la imatge que sobreviu de la Costa Blava és, lamentablement, la de Mònaco i els seus prínceps solidaris envoltats de trapezistes, domadors i números u de qualsevol rànquing.

Per arribar fins a ells hem d'anar per una de les tres corniches, les tres carreteres que connecten les viles construïdes en els escarpats vessants i que han servit de decorat perquè el lladre Cary Grant perseguís la lladre Grace Kelly.

És una llàstima que la melena rossa de la princesa enfosquís la mateixa Niça. Després d'haver pertangut a la casa Savoia fins al tractat de Torí de l'any 1860, l'estil italià de la ciutat la va convertir en un dels llocs estiuencs de culte. Especialment la seva Promenade des Anglais, el passeig marítim que va fascinar Dumas, Flaubert, Hugo i Stendhal, i, un segle més tard, també els xoriços. Quina raó que tenia Simone Signoret quan va afirmar que la nostàlgia ja no és el que era. De la vella esplendor de Niça en queda l'hotel Negresco, el casino Palais Mediterranée, l'església ortodoxa russa de Sant Nicolau i el Musée Matisse, una vil.la del segle XVII on va viure el pintor fins a la seva mort, feu imprescindible per entendre la idiosincràsia del segle XX.

Refinament

Notícies relacionades

Taller de costura d’espardenyes a Toni Pons: «És el calçat més antic d’Europa, el primer model té 6.200 anys i es va trobar a Granada»

La connexió entre Shakira i Alejandro Sanz va en augment: «L’escenari cremava»

Si el que ens ve de gust és visitar Montecarlo, el millor és que estiguem forrats. A Mònaco, qui no pot assistir al Ball de la Rosa és un pària. És molt probable que el primer cafè que fem al Principat ens deixi ja sense blanca, però si el responsable de la nostra ruïna és un mal dia al casino de Montecarlo, sempre podem amagar-nos a la Galeria dels Miralls del palau dels Grimaldi o fugir per les tres corniches i anar cap a Menton, la vila més italiana de la C“te d'Azur i un espectacle enjardinat penjat sobre el mar indi que va fascinar Cocteau. Fruit d'aquesta idolatria, a la vila hi ha el museu que porta el nom de l'artista.

A vista d'ocell, és molt important tenir en compte que la Costa Blava no és un lloc per a carteristes. En qualsevol cas, a la zona únicament hi són ben rebuts els lladres refinats.