Tots els Nobu són aquest Nobu

En el moment en què l’ascensor s’aturaal pis 23 de l’Hotel Nobu, a la que va ser la Torre Catalunya, he sortit de Barcelona, i això que la capital és una alfombra nuosa als meus peus. De nit, la vista és esplèndida i enganyosa: per un instant em podria creure l’amo de la ciutat. Però estic de passada.

El restaurantNobuté més a veure amb qualsevol dels altres 40 i escaig amb què ha colonitzat el món que amb un establiment barceloní. Això és el que desitja el client internacional que freqüenta el ‘Nobu style’: la seguretat que vagi on vagi trobarà plats amb recorregut. La repetició dona seguretat. Ila seguretat és l’atribut més gran del negoci transnacional.

En aquest ‘jukebox’ o gramola tasto un repertori de grans èxits.

El bacallà amb miso, de punt perfecte, i (per al meu gust) dolç.

El salmó amb soja i olis de sèsam i oliva, aquest adorn conegut com a ‘new style’, segons recupero del llibre ‘Nobu hoy’, i que funciona a la manera d’un escaldadt.

El peix llimona amb xili de Jalapa, yuzu i coriandre.

I la tempura de gambetes de roca (procedents del golf de Mèxic) amb maionesa picant, creació de 1992 refregida per molts i que al 99 Sushi Bar, per exemple, adapten/adopten amb llagostí tigre.

Talls, sabors i adorns (molt cítric i miso) que no fallen ipreus d’àtic, és a dir, d’altura.

 

Nobuyuki Matsuhisa (Saitama, 1949), àlies Nobu, és agosarat a l’obrir a Barcelona. Al llarg dels anys, diferents cadenes han temptat aegregis i bustoscom Alain Ducasse, Michel Bras, Jean-George Vongerichten o Heston Blumenthal. Només Gastón Acurio ha desplegat els seus poders (picants): primer aTanta, després, aYakumanka, més una col·laboració amb l’Hotel Mandarin. La potència de les estrelles pròpies, el temor delsjet xefsa què les seves marques siguin indiferents per al client local i eldesorbitat preuper llogar el nom han fet fracassar les operacions. Ara que hi ha més turistes que coloms, pot ser que revisqui l’estepari mercat dels fitxatges.

Menjador enorme i sorollós,taules poc íntimes, servei encara aclimatant-se: molts (amables) treballadors i un cert voleteig d’eixam. I unproblema important de comunicació: explicar en precari castellà els plats frustra el client, però també les cambreres, i aquesta carta requereix intèrprets.

Sake Onikoroshiper començar i brindar per la ciutat en flames i el vi negre Vizcarra 2016 per continuar, una cosa bèstia per al cru. ¿Per què no decantar-lo? Les copes arriben plenes: s’haurien de servir davant del comensal.

Tacos de wagyu i de llagosta, escamarlà XXL amb copa de tomàquet i sisho, espinacs amb miso deshidratat, pop amb salsa ‘anticuchera’ (molt bo) i fumejant cassola amb boví i bolets.

Nobu ha sigut un capdavanter mundial de la cuina de fusió –terme que li disgusta–, referent històric i un dels primers en exportar la cuina ‘nikkei’ després del seu aprenentatge peruà.  

Discrepància en el punt de l’arròs dels nigiris, cosa que converso amb el xef,Hervé Courtot.Per mi, dur; per ell, com ha de ser. «És el punt de tots els Nobu». El responsable japonès del sushi apunta la varietat: ‘kinuhikari’. En aquesta resposta està el cor de la crònica. Tots els Nobus són aquest Nobu.

¿Podem dir que Nobu és un restaurant de Sants? És a Sants, però no és de Sants, no de la manera com ho són la bodega Bartolí, la bodega Montferry, La Mundana, Sants es Crema, L’Home dels Nassos, Pa & Oli o Petit Pau.

La clientela mundial que pujarà al pis 23 hauria de tenir curiositat, al baixar, per acostar-se a aquests llocs, o a d’altres, i participardel bategar de la cuina barcelonina.

Prometen que hi haurà alguna cosa de la ciutat en l’oferta de l’establimento.

Només espero que no sigui la paella a l’estil Nobu, recollida al llibre ’Nobu West’.

Notícies relacionades

Si vols passar un cap de setmana de ‘pilotes’, apunta aquests tres restaurants de Barcelona

Tres bons restaurants de Barcelona per al cap de setmana: Cruix, Albarada i Casa Fiero

La fusió té límits.