Miguel Ángel Gallo, l’estudiant de 92 anys que escriu una tesi doctoral sobre art a mà: «Li dedico sis hores diàries»

Nascut a Saragossa, Miguel Ángel és fill d’un militar republicà afusellat pel règim de Franco. Orfe de pare, es va quedar amb el seu avi, que va decidir enviar-lo a Barcelona perquè fes el que molt pocs es podien permetre en aquella època: estudiar a la universitat. El 1956, es va llicenciar i va doctorar en Enginyeria Industrial i va posar un peu en la docència, camp que no va deixar anar mai. Al llarg de la seva trajectòria professional, va creuar 500 vegades l’Atlàntic per treballar als Estats Units i l’Amèrica Llatina. El seu sorprenent currículum també té ressò en la seva vida personal: 13 fills, 39 nets i 15 besnets. Tot i que té bona salut, la seva família li ha prohibit seguir amb dues de les seves aficions favorites: l’esquí i l’equitació.

Una trajectòria així no el fa mirar per sobre de l’espatlla ningú. «Soc només un vulgar professor de l’IESE», riu. A l’IESE –on continua exercint de professor emèrit– continua també la seva secretària, que li està passant a ordinador la tesi doctoral que ell està escrivint a mà. «No se’m dona gaire bé l’ordinador, només utilitzo dos dits», explica.

Amb 83 anys va començar Belles Arts

Quan tenia 83 anys, Miguel Ángel, un home de ciències, va agafar un pinzell i es va posar a pintar. Era la manera que tenia de passar el temps perquè la seva dona, malalta, va ingressar en una residència. Ell passava molt temps a casa i va pensar que una activitat artística li vindria bé. «Em vaig fer un embolic amb els pinzells i les teles i vaig pensar que el millor era acudir al lloc on més saben d’art, la facultat de Belles Arts», narra. Miguel Ángel va formalitzar la seva matrícula a la Universitat de Barcelona i va començar a conviure amb «nois» de 18 i 19 anys. «Em deien de vostè i jo els deia que, sisplau, ho fessin de tu. Vaig trobar en la carrera gent meravellosa, veritables companys, maquíssims. Em van ajudar molt. La universitat és un privilegi», elogia.

Notícies relacionades

La universitat per a més grans de 55 anys de la UB s’ha disparat: de 169 alumnes el 2010 a 2.153

La fiscalia demana cinc anys de presó per a una infermera de Sevilla per consultar 80 vegades l’historial clínic de l’exdona del seu marit

«Em va costar set anys acabar la carrera. Cada any feia mig curs», explica Miguel Ángel, que va rebre un sonor, llarg i afectuós aplaudiment en la seva cerimònia de graduació. Molts dels seus companys l’assaltaven a preguntes. «Miguel Ángel, ¿creus que tindrem feina una vegada acabada la carrera?». Ell mai els va desanimar i els va instar a provar sort en una casa de moda o en institucions públiques o privades. «Un d’ells em va revelar que s’havia matriculat a Belles Arts perquè volia ser tatuador. Em va semblar genial. De fet, crec que algun podrà viure perfectament de la pintura professional. No gaires, però uns quants sí», comenta l’enginyer, que acostuma a publicar els seus dibuixos en el seu perfil d’Instagram.

Després de llicenciar-se en Belles Arts a la UB, va optar per continuar estudiant a la universitat. Aquesta vegada, va apostar per la UIC i per un doctorat sobre la fenomenologia de la sorpresa i la creació artística. La sorpresa és –explica– un acte involuntari, el principi de la filosofia i el coneixement. «Si no et sorprens per alguna cosa, mai voldràs aprofundir-hi». Amb la tesi doctoral, a més de sorprendre’s i aprofundir en els sabers de l’art, té un clar objectiu: pintar més i millor. Aquesta continua sent la seva meta vital, al costat de dinar amb els seus fills els caps de setmana i fer passejades amb alguns dels nets. «Tinc una vida molt senzilla perquè només soc una persona normal», conclou.