Fanzins, així era l'Instagram de la 'movida'

Als anys 80 no hi havia Instagram, però qualsevol amb ambicions artístiques sabia que els fanzins eren el canal amb què compartir qualsevol ambició artística. ‘Rockocó’ i d’altres de Miguel Trillo, l’excepcional retratista de la movida, reflecteixen la vibració d’una època en una exposició a Madrid.

«Eren el meu braç armat anònim», diu Trillo a Efe sobre les llegendàries ‘Rockocó’, ‘Callejones y avenidas’ i ‘Madrid, las calles del ritmo’, publicacions que mai va voler firmar i a les quals no volia posar la seva cara, malgrat la insistència de Paloma Chamorro, que sempre el va voler entrevistar.

La publicació parlava per si sola: mods, punks, sinistres, rockers, teddy boys o heavys. Cada tribu urbana que va sorgir en la nit madrilenya va desfilar davant l’objectiu de Trillo i va acabar retratada en aquelles publicacions amb les seves melenes desbocades, el seu particular estil i el seu desig de llibertat en una Espanya que lluitava per desfer-se de l’herència de la dictadura.

‘Rockocó’ va ser la primera i, com la resta, són edicions que hagués sigut impossible que veiessin la llum durant el franquisme, explicava el fotògraf durant la inauguració de l’exposició ‘La Primera Movida’, que es podrà veure al Círculo de Bellas Artes de Madrid fins al 25 d’octubre. La mostra inclou, a més de ‘Rockocó’ (1980-1984), edicions originals de ‘Callejones y avenidas’ (1985-1987) i ‘Madrid, las calles del ritmo’ (1986), procedents de l’arxiu Lafuente.

Una nova generació

Trillo (Camp de Gibraltar, 1953) es va mudar de ben jove a Madrid i es va dedicar a retratar la inesperada escena musical nocturna que acabava de sorgir i que, sens dubte, no era «la banda sonora que s’esperava de la Transició».

La capital, Madrid, i els canvis en la seva escena musical van ser el principal interès del focus de la nova generació de fotògrafs que va integrar l’autor, juntament amb noms com Alberto García-Alix o Pablo Pérez-Minguez, i que volia «trencar amb el passat». «Ens vam acostumar a aquella Espanya que feia olor a poble –explica–, per això no volíem sortir de Madrid, només volíem ser aquí».

Quan va fer aquestes edicions encara no es considerava un fotògraf professional, però tenia la necessitat de «crear» amb la seva càmera i de mostrar el seu treball: «És com si avui fessis fotos amb el mòbil, però no ho poguessis compartir a Instagram».

Els fanzins els confeccionava com si fos un àlbum de cromos: enganxava les fotos, tallava paraules per als textos i els enganxava a mà, després els fotocopiava i els repartia a les sales de concerts, les botigues de discos i el Rastro madrileny. Al principi text i foto comparteixen protagonisme, però a poc a poc, la foto guanya pes.

Tot en blanc i negre

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

La seva importància com a testimoni d’una època és tal que ‘Rockocó’ forma part de la col·lecció permanent del Museu Reina Sofia. En les de l’exposició, totes en blanc i negre, es pot veure els protagonistes de tota una generació. Els bars, com el mític Rockola, les discoteques i els concerts eren els escenaris d’aquesta improvisada generació, marcada per la llibertat sexual, la música i la contracultura.

Entre les fotos de Trillo s’endevina algun protagonista conegut com un retrat del grup Alaska y los Pegamoides al complet, o els nord-americans Stray Cats, però també hi ha una multitud de cares anònimes de festes rockabilly i concerts de tota mena. «Igual que els músics feien maquetes, jo feia fanzins», diu Trillo que, tot i que reconeix que algunes de les imatges perdien qualitat pel procés de fotocòpia, es pregunta: «¿Llavors, per què s’esgotaven?».