Berta Abellán: "Treballo com una professional, encara que de vegades no em valorin"

¿Com ho fa per poder-se dedicar això?

El que faig és sentir-me professional i treballar com una professional. Tot i que de vegades, a les fàbriques o al trial per si mateix, no se’ns valora com a tals, treballo al màxim dia a dia. És complicat perquè de vegades no et valoren com a professional ni com a segona del món.

¿Hi ha una necessitat de reivindicació constant?

Ho porto de manera bastant natural perquè m’he cansat de combatre contra una cosa a la qual no veig solució ara mateix. Prefereixo, doncs, no comparar-me amb els nois i anar a la meva. Fer tot el que pugui per guanyar el Mundial i, una vegada el guanyi, a veure si se’m reconeix una mica més. Costa molt que el trial femení creixi perquè ens falten moltíssimes ajudes.

¿De quin tipus?

Ens falten ajudes de tot tipus, i encara que guanyis no n’hi ha prou perquè se’ns valori, tant econòmicament com pelq ue fa a donar-nos visibilitat. No se’ns veu. I encara bo que hi ha gent que diu: "Va, et faré aquesta entrevista, et convidaré aquí i allà", i se’ns veu una mica més. Però si no fos per això, jo crec que ni se’ns coneixeria.

¿Què és el que li provoca aquesta situació?

Tinc frustració sobretot al comparar-me [amb el masculí]. I el que intento és no fer-ho. És cert que aquesta lluita només la deixaria de fer el dia que no pugui viure d’això, que m’hagi de pagar un lloguer o m’hagi de pagar coses. Llavors hauré de treballar i deixar el trial. Però mentre pugui anar tirant, encara que em costi diners, és un esport que m’agrada molt, m’encanta competir i m’omple tant que pagaria i tot per competir ara mateix.

¿Costa molt aconseguir trobar patrocinadors?

Jo no em puc queixar perquè he sigut molt a sobre dels patrocinadors. És veritat que en tinc molts que porten tota la vida ajudant-me. Els estic molt agraïda i és veritat que els he estat buscant, però de vegades els crides l’atenció i et diuen: "Mira, és que m’has arribat i et vull ajudar perquè veig que t’està costant i que estàs pencant de valent".

Des què va començar fins ara, ¿el trial ha evolucionat?

Hi ha hagut diferents punts d’evolució en el trial, però és veritat que ara està bastant estancat. Les de baix encara són petites, i de les de dalt només quedo jo, perquè Sandra Gómez, que era l’última espanyola que participava en el Mundial, s’ha passat al Hard Enduro. El trial espanyol està en declivi.

¿Quines són les causes?

La falta d’ajudes i el fet que els equips no confien en nosaltres. És a dir, sí que hi confien quan guanyes o quan comences a tenir algun títol. Sí que et volen una mica més per la imatge, no pels resultats. Òbviament, a les noies no els motiva saber que fins i tot guanyant el Mundial no et pots dedicar a això.

¿Vostè es dedica ara exclusivament al trial?

Sí, jo sobrevisc. No em puc queixar i vull ser un referent per a les noies que pugen perquè així veuen que encara que no guanyi el Mundial puc viure d’això. Estic treballant al màxim per aconseguir el campionat del món i, encara que no ho aconsegueixi, puc més o menys sobreviure. Així que vull motivar totes les noies del trial femení que estan començant perquè sàpiguen que sí, que podem arribar a alguna cosa. Com més siguem i més ens vegem, més ajudes tindrem.

¿Com és el seu dia a dia?

És una mica caòtic, ja que no hi ha cap dia que sigui igual. M’he d’organitzar molt bé perquè estic fent un grau semipresencial. El que prioritzo més és l’entrenament amb la moto, però no tinc cada setmana un entrenament constant com m’agradaria. Al gimnàs miro d’anar-hi quatre o cinc vegades. I després també hi ha la vida personal. Intento no deixar-la a part perquè és molt important.

¿Què és el que condiciona el seu entrenament?

A mi el que em falta sobretot és un motxiller [un assistent] cada dia. La meva motxillera, l’Alba, viu a Andorra i òbviament no tinc el sou per pagar-la i que deixi la seva feina. Intento fer de dilluns a dimecres amb un motxiller i dijous i divendres parlo amb companys i quedo amb ells per entrenar.

Ja fa un temps també va començar a entrenar el seu cap. ¿Com ha anat aquest procés?

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

La part mental la porto molt millor que fa uns anys. L’estic treballant molt amb la meva psicòloga, Lorena Cos. Però és veritat que tinc setmanes per a tot i la clau està a permetre’t no estar motivat cada dia o no concentrat en cada campionat. Per exemple, per al campionat d’Espanya m’està costant una mica motivar-me perquè no sé si em falten els meus rivals de sempre o què, però m’està costant. En canvi, el campionat de França, on ja conec més o menys els rivals, m’agrada més i em motiva més. I del Mundial ja no te’n dic res. Allà amb la pressió i els nervis encara estic més al màxim i és més fàcil.

¿De petita s’imaginava arribar a ser la segona del món?

De cap manera. Per a mi era un hobby. Els diumenges anava amb el meu pare a La Clau i entrenàvem, passàvem el matí allà i ja està. No vaig pensar mai que arribaria tan lluny.