iniciativa al líban

El bàsquet per pensar que una altra vida és possible

El Palestine Youth Club, amb 10 anys de vida, té jugadores d’origen sirià, palestí i libanès

«El bàsquet ens ha fet millors per construir la nostra pròpia carrera», diu Rola al-Ferkh

L’equip femení de bàsquet del camp de refugiats de Shatila, de viatge per Catalunya, s’ha convertit en un espai segur per a centenars de nenes i els ha canviat la mentalitat.

El bàsquet per pensar que una altra vida és possible

JORDI GRÍFOL

3
Es llegeix en minuts
JORDI GRÍFOL

La Rola està una mica afònica. Viu cada llançament que passa pel cèrcol com una victòria. Fa 10 anys, un pintor palestí, el Madji, va formar un equip femení de bàsquet en el camp de refugiats de Shatila, a Beirut. Volia evitar que la seva filla patís un matrimoni infantil. A través de la pilota, més d’un centenar de nenes han pogut practicar esport i pensar que una altra vida és possible. Aquest diumenge, a Fontajau, el Palestine Youth Club culminarà el seu viatge per Catalunya amb l’Uni Girona-Perfumerías Avenida, que servirà per recaptar fons dins de la campanya Nenes Valentes.

"El bàsquet ens ha tret d’un lloc realment dolent, ens ha fet millors persones per construir la nostra pròpia carrera, sense casar-nos a edat primerenca, un dels problemes als nostres països. Si no estudies o treballes, t’has de casar, netejar i cuinar per al teu marit", explica Rola al-Ferkh. Per jugar a l’equip, és indispensable continuar amb els estudis.

Als suburbis de Beirut

"Quan jugues veus més vida, estudies, surts, viatges i veus com viuen altres persones. I no vols simplement casar-te, tenir fills i estar a casa. Fins i tot si no jugo a bàsquet més endavant, vull ser exitosa, estudiar i tenir la meva pròpia vida. Aquesta és la meva prioritat", afegeix Al-Ferkh, una jove libanesa de 23 anys que té un títol universitari de finances i que encara no pensa a casar-se.

El camp de refugiats de Shatila, ubicat als suburbis de Beirut, es va establir per acollir més 3.000 palestins que fugien del conflicte amb Israel el 1948. Ara es calcula que hi viuen amuntegades unes 40.000 persones. "La vida és molt complicada en el camp, és molt petit, amb prou feines hi ha electricitat, l’aigua és salada, els edificis són estrets, no hi ha seguretat...", diu la Rola.

L’equip, format per noies palestines, libaneses i sirianes, ha fet del camp el seu refugi. "La pista de bàsquet s’ha convertit en un espai segur per a elles, on desenvolupen les seves habilitats físiques i mentals, i on comencen a pensar d’una manera diferent, centrant-se en elles mateixes en comptes de pensar a escapar-se de les seves famílies o de les seves minúscules cases, algunes d’una sola habitació. En aquest espai segur, es comencen a sentir valorades, escoltades i ara són estrelles", assegura Rola Fares, la psicòloga de l’equip.

Els matrimonis infantils, l’abandonament escolar o les drogues són alguns dels destins habituals per a moltes noies del camp. La cistella s’ha convertit en el seu salvavides. "El bàsquet els ha de servir de trampolí. Els dona l’oportunitat de sortir de la roda en la qual viuen altres noies. És una oportunitat perquè surtin endavant", assegura l’entrenador Madji Majzoub. Sota la iniciativa Baskut Beats Borders –el bàsquet venç les fronteres–, han pogut viatjar a Madrid, Irlanda, Bilbao o Roma.

"El bàsquet és la meva vida sencera. L’estimo més que a molta gent", assegura Amenah al-Madani. "És l’únic que em fa evadir de la realitat, un altre món on sempre vull estar", afegeix. És la pivot de l’equip, la més alta, tot i que assegura, entre rialles, que aquí la majoria de noies són més altes que ella.

El llibre de Txell Feixas

En un inici, els pares de moltes d’elles, com el de l’Amenah, no veien amb bons ulls que fessin esport. "Els pares tenen por de com els altres veuen les seves filles, els afecta molt el què diran. I per a ells el normal és que una noia només vagi a l’escola i torni a casa. Intentem empoderar les noies i fer que els pares canviïn la seva manera de pensar. L’esport empeny les noies, les fa millors", explica Rola Fares.

Notícies relacionades

Txell Feixas, periodista i autora del llibre Aliades, que narra la història de l’equip, ressalta el paper de l’entrenador: "El Madji és un exemple d’agent del canvi. Sovint criminalitzem tots els homes del món àrab i, malgrat que el masclisme a la regió és present, també apareixen homes que ajuden i impulsen aquesta lluita compartida. El Madji ha fet un projecte de noies que disfruten, comparteixen i lluiten".

A Shatila encara hi ha molta gent que dona l’esquena al primer equip de bàsquet femení del Líban. Però les nenes més petites comencen a voler ser com elles. La pilota els ha permès lluitar pel seu propi destí. I mentrestant, tirant a cistella, no es cansen de riure.