Carta blanca des de la música clàssica

Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu.

"És un disc revolucionari", diu. Tant que ofereix a Rosalía "carta blanca al Gran Teatre", fins i tot per cantar òpera, si s’hi atreveix. "Rosalía dissol els límits entre gèneres per construir una geografia espiritual on la veu és llum, i la llum, una forma de revelació", diu García de Gomar. "En una transposició a les arts visuals, seria un treball situat en el període sevillà de Velázquez, amb enormes ressonàncies a l’elevació de Bill Viola i d’Eulalia Valldosera i a l’austeritat d’Antonio López".

Lux és per a ell "una litúrgia sonora en la qual Rosalía transfigura el llenguatge del pop en experiència mística". "Cada tema sembla que brolli d’un temple interior on conflueixen les visions de Rabi’a al-Adawiyya, els ecos de Santa Teresa i la sensualitat del cant contemporani. La seva música, de textures translúcides i polifonies suspeses, oscil·la entre la pregària i la incandescència, entre l’èxtasi sufí i la introspecció cristiana". I sobre l’ús operístic de la seva veu, afegeix: "Intenta imitar la veu d’una soprano i, toti no ser una cantant lírica, en la primera cançó ho pot semblar". Aplaudeix la seva idea d’acostar la clàssica a un món molt diferent en "un projecte molt texturitzat en el qual es perceben tant melismes àrabs com òpera, harmonies de l’estil Tim Burton". Els seus temes preferits són: Yugular, Magnolias, Reliquia i Memória.

Bernat Vivancos, compositor.

Rosalía va confiar en Vivancos per a la seva aclamada versió a cappella de Me quedo contigo, de Los Chunguitos, que va cantar en els Goya del 2019 amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. "Em va encantar el clima i el so de la listening party, una posada en escena tan austera com bonica. Va saber instaurar un ambient una mica sacre. I va ser tot un encert poder seguir les lletres traduïdes juntament amb la música. Va ser tota una experiència. Sempre pots trobar detalls que et convencen menys, però és la proposta d’una cantant pop i de flamenc que l’acosta a la música clàssica sense imitar ni copiar: la glossa a la seva manera".

Joan Magrané, compositor.

"Rosalía utilitza la clàssica com un ornament, però no veig un diàleg amb la clàssica, una idea que apuntava el single però es desdibuixa en l’àlbum", opina Joan Magrané. "Berghain és potser la més interessant de totes respecte a la música clàssica en un disc que, segons la meva opinió, va de més a menys", comenta. "La primera part i el principi de la segona tenen un so més fosc i trist, també més dens en referència a la clàssica. Però després es dilueix i acaba semblant més una col·lecció de cançons. L’ús que fa de la clàssica no és ni trencador ni visionari".

Considera que Rosalía "fa una síntesi de coses que en els últims anys s’ha posat de moda, com el minimalisme amable i tou de Caroline Shaw o Nico Muhly. No és el minimalisme militant-artístic de Philip Glass ni de Steve Reich, sinó que tira més a una clàssica pop". I nota una aproximació "al món de l’èpica que veiem en Rufus Wainwright i el seu Requiem, d’una grandiloqüència que tira cap al peplum de Hollywood". També ressalta la influència de la "música fosca, paisatgística i atmosfèrica i opressiva que ve d’Islàndia que fan creadores com Gudnadóttir o Thorvalsdóttir, que han fet música per a pel·lícules".

Sira Hernández, compositora i pianista.

"Musicalment no m’ha sorprès, perquè avui dia els compositors estem oberts a tot: des de la música antiga fins al filojazz i el pop", diu aquesta creadora barcelonina. Però aplaudeix la gosadia de Rosalía d’ampliar els seus horitzons. "Ens demostra que és una dona valenta, que s’atreveix a sortir de l’ortodòxia i defensa fins i tot una espiritualitat ferma i aferrissada, que sempre provoca detractors i polèmica". Hernández no se la imagina cantant una òpera. "La veu és un instrument molt delicat", recorda. Però reconeix que Rosalía, tant per la seva formació al Taller de Músics i a l’ESMUC com per la capacitat de treball que ha demostrat, és capaç de tot. "¡Enhorabona! M’encanta aquesta nova imatge de Rosalía, ja sense maquillatges extrems ni ungles postisses. Ella mateixa, amb una nuesa i una puresa de pensament i de sonoritats".

Helena Cánovas, compositora.

"Celebro que Lux sigui un disc diferent. M’atrauen els músics que són curiosos, com Rosalía, que investiguen més enllà dels gèneres en els quals s’emmarquen. Després de Berghain em vaig crear una expectativa sobre com sonaria aquest àlbum, però a l’escoltar-lo m’he adonat que era totalment errònia", admet la creadora de Don Juan no existe, òpera de petit format estrenada al Festival de Peralada que està nominada als Opera Awards. "M’ha semblat superinteressant Lux perquè és heterogeni i respon a les inquietuds de la seva autora. Hauria pogut ser un àlbum basat en les cordes i el registre agut de la seva veu, però ha preferit utilitzar una paleta molt àmplia de recursos i barrejar sonoritats, estils i gèneres diferents". Aplaudeix que els instruments clàssics tinguin protagonisme i no siguin pur ornament. Respecte al tractament vocal, assenyala: "No diria que canta òpera, però sí que busca elements nous, i això em sembla molt maco. Melòdicament explora registres nous en cada tema i passa d’alguns d’extravertits a altres de molt més íntims".

Notícies relacionades

El triomf del ‘total black’

Sense veu ni paraules

Héctor Parra, compositor.

"Aquest disc cal escoltar-lo amb auriculars o amb un bon equip de música per apreciar-ne l’espai sonor, l’acústica, els efectes estereofònics i l’holofonia", és el primer que comenta Héctor Parra. "Tant de bo la gent de la clàssica tingués tants diners per a una gravació, perquè es nota que estem davant d’una superproducció. El disc és molt potent i t un gran treball sonor i de color, una gravació extremadament cuidada". Considera exagerat comparar Rosalía amb Mozart, com han fet alguns crítics. "Més que una revolució , hi veig una evolució", comenta.