L’Atlètic es venja del Madrid i el fa fora de la Copa en la pròrroga

La resiliència de l’Atlètic s’enfrontava al caràcter indòmit del Reial Madrid. L’equip que mai es rendeix, el del Simeone, contra el que sempre lluita fins al final, el d’Ancelotti. I va guanyar el... En un duel que confirma que un partit de futbol és la vida condensada en 90 minuts. Ansietat, drama, alegria, tragèdia, eufòria...

La misericòrdia que el Madrid va mostrar a la final de Riad contra el Barcelona va fer pensar a més d’un que contra l’Atlètic els blancs tampoc mostrarien ullal, ja que tenien l’estómac ple després del primer títol de la temporada. Però Ancelotti va advertir en la prèvia que alinearia "el millor onze possible per a aquest partit" i això va incloure el seu millor atac, inclòs Rodrygo. Va afegir una permuta, la de Camavinga per Tchouamé, i que lluny de ser una rotació dona més llustre ja que Eduardo té més jerarquia que el seu compatriota.

Simeone, per la seva banda, va apostar per Witsel en lloc d’un erràtic Savic i va entregar la dreta a Marcos Llorente, al qual va demanar sense èxit que arribés a línia de fons. Va ordenar una pressió alterna, de vegades alta i d’altres mitjana, però aquest Madrid presenta uns automatismes que delaten l’ofici dels seus jugadors. Els seus centrecampistes sempre s’escalonen per superar les línies de pressió rival. Primer Valverde, després Camavinga, després Modric... Però els del Cholo prioritzaven l’equilibri.

Als 10 minuts Bellingham va rebre a l’àrea i es va treure de sobre dos defensors sense arrugar-se el frac, però el seu xut va topar amb el travesser d’un Oblak ja resignat. El Madrid estava còmode i no acabava l’Atlètic de connectar per fora. Sens dubte, Ancelotti recordava la derrota a la Lliga. Passada la mitja hora voletejaven els visitants sense picar i als locals el Metropolitano se’ls feia extremadament llarg, perquè a més Griezmann sempre tenia parella de ball, fos Valverde o Camavinga. Semblava millor posicionat el Madrid, amb i sense pilota.

Tres errors, tres gols

Però el futbol és un joc d’errors i als 40 minuts la fe de Lino el va portar a perseguir una passada a la qual mai hauria arribat si Rudiger no l’hagués prolongat erròniament, descol·locant Carvajal, i permetent al brasiler llevar-se-la a Lunin. El Madrid, que havia interpretat el partit en un tempo errant, es veia obligat a canviar-lo per un bivac. El partit es va posar aspre, amb Bellingham protagonitzant una picabaralla i Vinícius sent amonestat per protestar. Targeta que va precedir un centre lateral sense perill aparent en el qual Oblak va allunyar de puny i posant la pilota a la seva porteria.

Va arrencar la segona part amb un truc de prestidigitador de Bellingham a l’àrea que va disparar l’ansietat atlètica, cosa que va fer que Simeone recol·loqués Llorente al mig, donant la banda a Nahuel. Però dèiem que el futbol és un esport d’errors, i se’n va produir un altre del Madrid, en què va tornar a aparèixer Rudiger a la foto. Camavinga va desviar una passada, i entre un passiu Rudiger i un desubicat Lunin la pilota va quedar als peus de Morata, que la va empènyer a la xarxa. Un sospitós inusual com Rudiger es convertia en el millor còmplice de l’Atlètic.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

El gol va vitaminar la pressió atlètica, mentre Ancelotti apujava dues marxes amb Kroos i Brahim. El destí va tornar a jugar del costat atlètic en una rematada de Rodrygo que va desviar un defensa i va ensopegar al travesser d’un Oblak ja batut. Van poder posar la punta Griezmann i Morata, però Lunin va empetitir bé. El partit es va mudar a les àrees, i jugar a la ruleta russa amb el Madrid no és recomanable.

Joselu, a la primera pilota que tocava, va empatar. I el xoc se’n va anar a la pròrroga, aquesta agonia futbolística que confina amb el masoquisme i precedeix l’abisme dels penals. I llavors va aparèixer Griezmann, va remuntar la línia de fons, es va fer espai i va clavar el seu cop amb l’esquerra a l’escaire. Un gol que en va acompanyar un altre de Riquelme en la jugada final. Un final poètic, amb el Karajan blanc-i-vermell dirigint l’orquestra i el Madrid fent mutis a la Copa. Així és l’Atlètic, ja ho va avisar Sabina: "¡Quina manera de patir, quina manera de guanyar!".