Perill, por, dubtes: ¿a qui hem de creure, a Gündogan o a Xavi?

¡Pam!, pocs dies després, arriba un Reial Madrid mediocre, però amb prou diners per pagar 103 milions d’euros per fitxar el ‘nou Messi’, que no és cap altre que el portentós Jude Bellingham, que no només és, com ho era Leo, el jugador franquícia, sinó el futbolista diferencial, el que decideix els partits importants.

Davant la revolució‘low cost’del Barça, reforçat amb ‘oportunitats de mercat’, com li encantava dir a Mateu Alemany, fitxatges de futbolistes que ningú volia (Joao Félix i Joao Cancelo) i els nens de La Masia, el Reial Madrid treu el portatalonaris i fitxa el millor d’Europa. Repeteixo: de l’assemblea triomfalista a la patacada del clàssic. ¡Pobre Mick Jagger!

Paraula de Gündogan

El problema o els problemes («això és part del problema», ha dit Ilkay Gündogan, com assenyalant que hi ha més problemes) que ha detectat qui va ser el capità del flamant campió d’Europa, és a dir, ni més ni menys que el Manchester City, no tenen res a veure amb l’eufòria que nia en la ment de Xavi Hernández, el seu germà i l’‘staff’ tècnic. I, ho sento, però el problema del Barça ara és creure’s a Gündogan o creure’s a Xavi. No, les dues versions no són compatibles.

Comencem per Gündogan. Premissa prèvia: Gündogan, de 33 anys, no és un dels capitans del Barça, però va ser el capità del millor MCity de la història i del nou flamant campió d’Europa, el líder dels que van aconseguir el triplet, la temporada passada, en el futbol anglès, el més competitiu i espectacular de tots. És a dir, aquest noi, aquest senyor, ho ha vist i sentit tot en aquesta vida. Especialment, futbolistes amb grapa en els moments que es juguen els títols.

Un pensa que el vestidor del MCity, Pep Guardiola, Bernardo Silva, Kevin De Bruyne i companyia es transforma quan perden (poques vegades, sí, com el Barça) contra un dels grans, en un clàssic, contra el MUnited, el Liverpool, l’Arsenal o el Chelsea ¿oi? Perquè, després de sentir i llegir la crítica que Gündogan fa dels seus col·legues (ell és el primer que s’assenyala: «Jo no he vingut aquí a perdre aquests partits»), la pregunta que m’assalta és: ¿què va veure Gündogan al sortir de la dutxa després de perdre el clàssic de manera tan lamentable?

¿Què va veure i sentir? ¿A Xavi felicitant els seus nois «perquè hem jugat els millors 60 minuts de la temporada»? ¿A un o alguns dels seus companys, amb els auriculars posats, sentint els Rolling Stones i cordant-se les sabates? ¿A un o alguns parlant per quedar per sopar amb els seus col·legues en el japonès tan guai que va tothom? ¿A d’altres whatsapejant per ensenyar-los als amics l’últim rellotge que s’han comprat? De debò, ¿què va veure Gündogan per desesperar-se i decidir que, com que Xavi mai els clavarà una bronca així ¡mai!, algú ho havia de fer? ¡Que va veure o sentir!

La versió rosa

El perill, insisteixo, és que a la versió preocupant i, ho sento, certa, de Gündogan, s’anteposés l’explicació triomfalista fins extrems preocupants que Xavi va compondre després de revisar el partit amb el seu ‘staff’ i comunicar als seus futbolistes que «hem jugat els millors 60 minuts de la temporada (...), hem escombrat el Reial Madrid (...), podeu estar orgullosos de la vostra feina (...), creieu-me si us dic que, jugant així, guanyarem la Lliga».

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Això és el que explica un dels tres periodistes que parla o es comunica (gairebé) diàriament amb Xavi que els va dir el míster culer als seus després de reforçar la seva tesi que jugant així és impossible que se’ls escapi la Lliga. I, mira, Gündogan pensa que, jugant així, el Reial Madrid i el Girona ja han començat a obrir forat. «I jo no he vingut aquí perquè, als dos mesos de competició, s’obri una bretxa així i l’equip no es rebel·li».

Jo, ho sento, però em crec a ulls clucs Gündogan, que ha detectat en poc temps un dels problemes (i no l’únic) del Barça. I no em crec Xavi, perquè el Barça no va ser el Brasil del 70 en la primera part i, d’haver-ho sigut, hauria derrotat un mediocre i passiu Reial Madrid, fins i tot jugant, simplement, 60 minuts excepcionals, que no els va jugar. I, per descomptat, els seus nois no van merèixer anar-se’n com si res després d’una derrota tan perjudicial. Entre altres coses, perquè fins i tot un nen com Gavi se’n va adonar que estaven «atontats».