Cancelo arrossega el Barça a la seva primera nit d’èxtasi a Montjuïc

João Cancelo va estrènyer els punys, va mirar al cel, i es va estar uns segons amb la mirada perduda. Com si fos incapaç de comprendre què havia passat. El futbol és massa absurd com per entendre què dimonis va passar perquè aquest mateix Barcelona que perdia 0-2 a un quart d’hora del final trigués vuit minuts a aixecar-se d’entre els morts amb tres gols. Però Cancelo devia anar més enllà en els seus pensaments. Perquè el seu partit estava sent terrible. Pensava malament i passava pitjor. Però els herois de veritat són els que neixen des de la ruïna. Va assistir Lewandowski en el segon gol del polonès quan el Barça ja començava a creure en alguna cosa. I l’èxtasi va arribar en el mateix ocàs, quan el presumpte lateral portuguès va prendre l’àrea per tombar un Celta que va somatitzar el dolor d’Iago Aspas a la banqueta.

A Rafa Benítez, si no fos per aquesta petita llibreta en la qual retorça esquemes tàctics, idees i turments diversos, costaria poc confondre’l amb algun d’aquells tipus que interpretava Joe Pesci a les pel·lícules de Scorsese. Ja saben. Un menjar copiós amb un bon glop. Un somriure del revés. Un violent rampell de geni. I de cap cap al maleter. Així es devia sentir el Barcelona de Xavi Hernández, catatònic en les entranyes d’un cotxe aparcat davant un pantà. 

Rafa Benítez, el fitxatge del qual pel Celta pocs van entendre –pel seu caixet, per la seva gomosa proposta de joc– davant una carrera que semblava no tenir més estacions a la Lliga espanyola, se les va apanyar per lligar de mans un Barcelona que venia embalat. Perquè els blaugrana, que havien enfilat deu gols en els seus dos últims partits –cinc al Betis, cinc a l’humil Anvers en la Champions–, es van trobar de sobte incapaços de desxifrar els escassos camins que permetria el Celta.

Amb una línia defensiva de cinc futbolistes, el Barcelona estava obligat a mirar d’obrir el camp. Però tant João Félix com Ferran Torres, els presumptes extrems de la tarda, acabaven ocupant posicions interiors mentre Marcos Alonso –titular ahir per Balde– i Cancelo no aconseguien percudir per les vores. L’embolic era de categoria.

Però el Celta, que arribava a l’Olímpic Lluís Companys amb números inquietants, no només va defensar. Cada vegada que el Barça es va despistar a la sortida –poc delicat es va mostrar aquesta vegada Cancelo–, els de Vigo es van llançar a la muntanya amb perill.

Iago Aspas, al qual critiquen que no hagi marcat des del 18 de març passat –beneïts els que jutgen el futbol amb la propaganda de les estadístiques per davant– va advertir Ter Stegen, coneguda víctima. El davanter, a peu parat, va dibuixar una vaselina a què el porter va poder oposar la manyopla. Tot i que allò no va ser més que el preàmbul del gol inaugural.

Desubicat l’equip blaugrana en un córner que no va saber repel·lir, i després que Koundé perdés un duel amb Luca de la Torre, la pilota la va poder prendre un davanter tan correcte com Strand Larsen. El noruec ni es va immutar en el mà a mà davant Ter Stegen, que va batre amb la rutinària gràcia del buròcrata.

No hi va haver manera que el Barça aprofités el cop, ni per espavilar-se ni per ordenar-se. Lluny d’això, encara va poder donar gràcies per què Luca de la Torre errés un gol amb Ter Stegen caigut. El porter alemany, per cert, acabava de treure un altre gol a l’insistent Bamba, que es va passar el primer acte corrent i portant al límit Marcos Alonso.

No va ajudar que De Jong es lesionés el turmell –Gavi, un dels que havia de descansar d’inici, va haver d’ocupar el seu lloc passada la mitja hora–, o que la delicadesa als passadissos interiors fos aquesta vegada una utopia.

Va mirar Xavi d’ajudar els seus futbolistes a obrir espais amb els seus canvis després del descans. Marcos Alonso ja no va sortir en el segon temps, i qui va apuntar va ser Lamine Yamal. Però el jove extrem, a qui li falten moltíssimes situacions per viure, especialment les que tenen a veure amb la urgència, va haver de veure com els seus companys s’oblidaven durant llargs trams de la seva presència.

En aquell moment, Xavi ja havia apostat per un quadrat a la zona ampla, confiant que els seus jugadors de banda oferissin la impossible amplitud. No la va donar, per descomptat, Ferran Torres, que mentre es va mantenir al camp va confiar que la bonaventura arribés després de passar pel foradet de l’embut. Va intuir la llum el davanter, però va rematar tan malament que l’autoproclamat «tauró» va mutar en el de cartró pedra de Spielberg.

El Celta va respondre amb el contraatac perfecte, d’aquells amb els quals Benítez s’enjogassa en somnis. Mingueza va recuperar en la seva pròpia línia de sortida, Baba va accelerar, Aspas va enginyar i el grec Douvikas va atrapar el 0-2.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Però si alguna cosa distingeix aquest Barça és que Xavi Hernández mai està conforme. Va encertar col·locant Raphinha en la mitjapunta. Va ser el brasiler que va trobar João Félix abans que aquest emulés al costat de Lewandowski l’obra mestra de Laudrup i Romario a El Sadar. Va continuar Raphinha, aquesta vegada habilitant Cancelo perquè aquest oferís a l’ariet polonès el 2-2.

Tot i que la glòria se la va acabar quedant Cancelo. Gavi el va veure créixer, i el portuguès, amb aquest botí que gira com si fos plastilina, va provocar tal esclat de joia a Montjuïc que les tribunes de premsa de l’estadi van cruixir al compàs dels seients de plàstic dels aficionats.