Hergerberg regateja la bretxa salarial

La Pilota d’Or del 2018 es va convertir en la futbolista més ben pagada del món al fitxar al juny per la firma nord-americana per deu anys a raó d’1,3 milions d’euros per any, segons les xifres publicades.

El seu nou acord gairebé triplica l’anterior –Puma, la seva antiga marca, li pagava uns 400.000 euros– i s’acosta al d’alguns futbolistes de primer nivell també vestits per Nike.

«Crec que aquest patrocini és un pas molt important, ja que ajudarà a crear i visualitzar un referent per a les joves futbolistes», apunta Jordi Mascarell, professor del postgrau de Gestió d’esdeveniments culturals, esportius i corporatius de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

«Però parlem d’un contracte excepcional, que no crec que puguin aconseguir més de tres o quatre futbolistes, igual que passa amb els contractes de Cristiano Ronaldo o Lionel Messi, inabastables per a la resta», continua en conversa telefònica amb EL PERIÓDICO.

Entre les futbolistes, el contracte de Hergerber, de 24 anys, és únic. Alex Morgan, imatge també de Nike, no percep ni la meitat (409.000 euros el 2019) del que cobrarà la davantera de l’Olympique de Lió. Megan Rapinoe, la gran estrella dels Estats Units i la icona del passat Mundial de França, ni tan sols iguala la seva companya de selecció (402.000).

L’objectiu de la igualtat

«La igualtat salarial entre dones i homes ha de ser un objectiu, però en l’esport és complicat», afirma Roser Queraltó, directora executiva de desenvolupament de negoci de l’Eurolliga. «I més que pensar en la igualtat salarial, hauríem de pensar a crear un producte estable en el temps que permeti a cadascú cobrar el que li correspongui», prossegueix.

Hergerber juga a l’Olympique de Lió, el club europeu que millor paga els seus futbolistes. Ni ella, que és la que més cobra, ni cap de les seves companyes arriba al mig milió d’euros per temporada. Com a Espanya, Alemanya i fins i tot els Estats Units, la lliga femenina francesa és molt desigual i té problemes per generar recursos que permetin als clubs ser autosuficients i pagar sous dignes a les jugadores. 

«Cal treballar en la generació de recursos i tenir un negoci de veritat que es pugui sostenir per si mateix perquè, si no, són bombolles», afirma Queraltó. «I com que l’esport femení parteix en desavantatge i els principis sempre són difícils per a tots, esportistes, marques, clubs i polítiques socials haurien d’alinear-se per donar impuls i aconseguir una cosa que sigui sostenible en el temps».

En les últimes dècades, l’esport individual femení ha creat un producte que, com a espectacle, competeix amb el masculí. Econòmicament, no obstant, elles continuen cobrant menys. A excepció del tennis, ja que els Grand Slams premien de la mateixa manera dones i homes; clubs, organitzadors de competicions i patrocinadors paguen menys a les esportistes. 

«Socialment, seria molt positiu que les marques apostessin més per l’esport femení, ja que el finançament és un dels principals obstacles per al seu creixement. Però, desgraciadament, les grans multinacionals prioritzen els resultats econòmics i el retorn de les seves inversions en publicitat i relacions públiques als aspectes socials», assenyala Mascarell.

«Crec que abans de demanar aquestes equiparacions a les empreses, les hauríem de reclamar a les federacions, que són entitats d’utilitat pública, i aconseguir l’equiparació salarial de seleccions, com va fer la Federació Noruega de Futbol», afegeix.

Aquest triomf també va ser de Hergerber. Després de sumar al seu palmarès la primera Pilota d’Or concedida a una futbolista i quan ho tenia tot per convertir-se en la gran estrella de França el 2019, la noruega es va negar a competir amb la seva selecció al Mundial per la inequitat salarial que també practicava la federació del seu país. Aquesta va acabar cedint a la pressió que també van exercir els futbolistes de la masculina i va igualar les primes. Hergerber no va disputar el campionat malgrat el gest.

«¿Per què no podem demanar a les empreses que inverteixin de veritat a canviar el món?», es pregunta Pedro Galván, exdirector de màrqueting de la Volvo Ocean Race i de l’Eurolliga. «¡És clar que cal demanar-ho! S’han fet multimilionàries gràcies al nostre consum i ja és hora que reverteixin una part dels seus guanys en la societat».

«¿Les federacions? No hi ha al món una institució pública que sàpiga portar una empresa amb lògica de mercat. La seva ineficiència és manifesta i la burocràcia ho eternitza tot. Jo no n’esperaria res», continua en videotrucada amb EL PERIÓDICO. 

La Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va decidir recentment professionalitzar la Primera Iberdrola i la Reto Iberdrola, Primera i Segona Divisió femenines. Encara són lligues amateur i per tant van ser tractades així per la RFEF quan la crisi del coronavirus va obligar a interrompre les competicions: van acabar en el punt en què estaven sense possibilitat de reprendre-les més endavant, a diferència de les masculines.

Símbol com Kaepernick 

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

«L’aposta de Nike em sembla perfecta. Com ja va fer amb Kaepernick, inverteix en una esportista amb propòsit, que lluita per les seves idees. Econòmicament no sé si recuperarà la inversió, però des del punt de vista de l’‘awareness’, és molt probable que li doni la notorietat i la imatge que busca», apunta Galván, actual responsable d’Amelia Agency.

«Ara bé, si de veritat vols fer un canvi social, tenir un impacte real en la societat, ¿per què no inverteixes a crear una gran competició per a les dones on hi hagi espectacle i competitivitat? Nike, Adidas o Underarmour ho poden fer. La contractació de Hergerber està molt bé, però és només la punta de l’iceberg», conclou Galván.