Anar al contingut

MANUAL D'AUTOAJUDA

El futbol no dona la felicitat

"No té sentit que la teva alegria depengui del fet que guanyi el teu equip", adverteix el psicòleg Pep Marí

Emilio Pérez de Rozas

El futbol no dona la felicitat

periodico

El psicòleg esportiu Pep Marí fa anys que viu, assessora, ajuda, aconsella el món de l’esport. Marí accedeix a parlar del violent món verbal del futbol per les moltes voltes que ha donat a la qüestió. I s’atreveix a donar un parell d’idees al respecte. Primera: fórmula del canvi. «Volem aconseguir un canvi: que la gent deixi d’insultar. Hem de tenir en compte dos factors importantíssims. Primer factor: informació o, fins i tot, formació. Les frases típiques, sí, ‘dones un mal exemple als nens’, ‘aquest comportament no porta enlloc’… I, segon factor, ¡imprescindible!: conseqüències. Primera idea, doncs, informació+conseqüències = canvi. Si no hi ha conseqüències, no hi ha canvi, això és evident».

Exemples del que s’ha exposat. Aquell conductor boig, protagonista d’una conducció veloç, sense sentit. Si no hi ha multes, no canvia la seva manera de conduir. Sense sancions, no hi ha canvi. Fa dues setmanes, un aficionat dels Sixers va ser expulsat del Wells Fargo Center de Filadèlfia per insultar, des del seu seient de la segona fila del pavelló, Russell Westbrook. «L’entrada no et dona dret a insultar la gent. Pot ser que sí que et doni dret a foguejar les teves tensions, però no a insultar ni faltar al respecte».

Marí no demana, no, que s’omplin els estadis de policies. «No fa falta ser un xivato, fa falta ser responsable, estimar l’espectacle, defensar la imatge del teu club. Desenes d’aficionats saben qui li va llançar la bola a Cillessen a Cornellà i, no obstant, l’Espanyol va trigar dies a dir que havia localitzat el seguidor exaltat». I, si no t’atreveixes a denunciar-lo, almenys no li facis costat, aïlla’l, que quedi en evidència ell solet, destaca Marí.

La falta de conseqüències

En aquest sentit, Marí coincideix amb aquells que critiquen i/o denuncien el suau comportament dels grans responsables del futbol professional, des de la Federació fins a les mateixes estrelles del futbol, passant per la Lliga de Futbol Professional i els grans clubs. S’han obert moltes investigacions per part d’un o diversos comitès i mai no ha passat res. Per això no es nota el canvi. «Ningú amb potestat –afegeix Marí–està intervenint perquè aquests comportaments tinguin determinades conseqüències per als seus autors o els clubs que les toleren. No s’ha de tolerar que algú se salti una línia vermella que anomenem respecte». Una altra vegada, l’exemple de la NBA.

Segon apunt: prevenir. «Concepte clau: fanatisme. ¿Què és un fanàtic? Fanàtic és una persona tot l’estat d’ànim de la qual, tota la seva autoestima, gairebé m’atreviria a dir el sentit de la seva vida, es redueix a una sola acció, activitat, objectiu: la meva autoestima depèn del fet que guanyi el meu equip de futbol. La meva vida, que no té gaire alegries, depèn  que guanyi el meu equip; si guanya, soc feliç; si perd, sento una frustració brutal perquè se’m desmunta l’edifici». 

I la pregunta que sorgeix immediatament és ¿per què això només passa en el futbol?«Perquè hem convertit l’esport del futbol en una cosa tan gran que només el futbol dona sentit a la meva vida, atorgantl-i tanta importància a nivell social, que pot arribar a ser la principal  font d’autoestima per a una persona. És irracional, però passa».

Depenent d’altres

I és aquí on a molts ens sorprèn, segons el relat de Marí, que «la felicitat d’una persona pugui dependre del que faci un equip de futbol, sobre el qual no podem influir gens, ¡gens!» I, quan no guanya, passa el que passa: arriba la frustració de l’aficionat. «I aquesta frustració es treu a l’exterior de múltiples manera, algunes certament incomprensibles, impròpies d’un ésser humà i, a vegades, la menor expressió és insultar. Si jo no m’ho jugués tot a aquesta carta i la meva vida tingués altres fonts d’autoestima com ara família, feina, amistats, diversions, entreteniments diversos…, em prendria el futbol com el que és ‘només futbol’, ‘només esport’, i, quan perdés el meu equip, em sentiria feliç per tota la resta, molt feliç. La resta no té sentit».

Resum: si la meva felicitat depèn del fet que guanyi el meu equip, si la meva única font d’autoestima depèn d’això i el meu equip perd, em desespero, perdo el control, em converteixo en un fanàtic, pitjor, en un hooligan, no soc racional. «No té cap sentit posar la teva felicitat en mans d’algú, es digui Leo Messi o Reial Madrid, l’èxit del qual no depèn gens de tu». 

0 Comentaris
cargando