A la final amb un rondo contra França

Debilitat en defensa, Didier Deschamps, de natural conservador, va decidir posar-se la manta al cap i buscar l’envit amuntegant purpurina en el seu onze: Dembélé, Mbappé, Doué, Olise… De la Fuente va proposar futbol. Pragmàtic com és, no va tocar la defensa que va funcionar davant els Països Baixos, amb Hujsein i Le Normand i Porro i Cucurella segellant els carrils. Va escortar Zubimendi amb Merino, en lloc del ressacós Fabián, i en punta va elegir al seu talismà Oyarzabal coronant el factor X de l’equip: Lamine-Pedri-Nico. Molt IQ futboler per frenar els atletes francesos.

Els del gall van avisar als sis minuts, quan un error de Merino va permetre a Dembélé plantar Mbappé davant Unai Simón, però va decidir millor el porter. Espanya es va recollir després de l’ensurt i França va tenir més la pilota sense saber què fer-ne. Una desatenció en un córner va permetre a Theo enviar la pilota al travesser i això va despertar els de De la Fuente. En la tercera, en el minut 21, un centre al cor de l’àrea de Lamine va ser rebut d’esquena per Oyarzabal, que va assistir Nico per obrir el marcador després de la deliciosa maniobra del reialista, que sempre justifica la seva elecció. Les sospites sobre la defensa francesa es van confirmar quatre minuts després, quan Oyarzabal va recollir una altra pilota i va habilitar Merino per marcar el segon. Espanya tenia massa futbol per a França.

La batuta de Pedri

La pilota circulava amb alegria pels peus espanyols i França perseguia fantasmes en un duel que s’havia convertit en un rondo dirigit per Pedri. Els francesos, per contra, abusaven de la conducció, i facilitaven les ajudes defensives espanyoles. Lamine guanyava el duel a Dembélé mentre Mbappé continuava desconnectat. I quan França superava les cortines defensives, apareixia Unai Simón. Espanya va coronar la primera part amb un gol en jugada de pissarra de Huijsen que es va anul·lar per polzades.

França no va tenir més remei que sortir a immolar-se en la represa. Va disposar de dues ocasions, però la tercera va caure del costat espanyol. Un robatori en el minut 53 va acabar amb Lamine per terra dins l’àrea. Penal que anava a llançar Nico, però el de l’Athletic li va cedir la pilota a Lamine. El de Rocafonda va enganyar Maignan i va col·locar el 3-0 segellant el triomf i reivindicant la seva figura per a la Pilota d’Or. Dos minuts després es repetia la jugada, amb una altra circulació que va acabar amb Pedri batent el porter gal. El triomf es convertia en golejada. La derrota en vergonya, el domini en submissió. Va maquillar el resultat un gol de penal de Mbappé en el qual Kylian va demostrar més aptituds teatrals que futbolístiques, però a l’anglès Oliver el va convèncer la interpretació del madridista.

Notícies relacionades

Roland Garros: Alcaraz imposa la seva grandesa per fondre Musetti i jugar a París la seva cinquena final de Grand Slam

Ni Lamine, ni Mbappé, ni Vinicius, ni Pedri... Raphinha, escollit el millor jugador de la Lliga 24-25

En el minut 66, Lamine va perseguir amb fe una pilota que va acabar allotjant al fons de la xarxa després d’utilitzar un recurs molt de carrer, la puntera. L’orgull gal va provocar tres gols cap al final del partit (Cherki, Vivian en pròpia porteria i Kolo Muani) que van crear pressions en el tram final i van maquillar l’escarni.

Fa anys que Espanya guanya amb la recepta més senzilla i antiga: tractar bé la pilota. Les places i els carrers dels pobles d’Espanya estan plens de nens i nenes que entenen el futbol amb la pilota enganxada als peus. Que prefereixen fer una paret que una carrera. França no té aquesta complicitat amb la pilota, per més que la seva selecció exhibeixi l’exuberància física d’uns davanters que no paren d’acumular gols i premis. Dembélé potser guanyarà la Pilota d’Or, pero Lamine serà l’amo de la pilota la pròxima dècada. Espanya, futbolísticament parlant, més que un país és un rondo.