16 jul 2020

Anar al contingut

Defenses que deixen marca

El marcatge a l'home de Maffeo a Messi desenterra una pràctica arcaica que va deixar precedents històrics. El de Gentile a Maradona sempre serà el referent, però hi va haver més coses

Eloy Carrasco / Barcelona

Defenses que deixen marca

ARGENTINA VS ITALY

Marcatge a l’home. Un arcaisme del futbol que molt de tant en tant algun entrenador desenterra perquè tots comprovem una vegada més que si està en desús és per alguna cosa. Vujadin Boskov va ser qui va enunciar el concepte amb la seva habitual sagacitat sorneguera i juganera: «Si jo poso el pitjor dels meus anul·lant el millor dels seus, ja tinc els deu millors meus contra els deu pitjors seus». Encara que Messi és el millor del Barça, segurament Pablo Maffeo no és el pitjor del Girona, però el cas és que d’ells va ser el ball més comentat dissabte passat a Montilivi, i gràcies a la visió d’aquella vella estampa de dos futbolistes com units per un velcro han tornat del passat memorables partits.

Maffeo persegueix Messi al partit de dissabte passat a Montilivi. / JORDI COTRINA

ablo Machín va escollir Maffeo per apagar la brillantor del número u i la veritat és que la va encertar. L’argentí no va fer una destrossa en la defensa del Girona, es va avorrir i li va dir al seu marcador que «jugar així és una merda». A penes va rondinar per un parell de faltes. «És molt bona persona», va declarar després el seu castrador, una mica compungit pel deslluït paper que li va tocar aquella nit. Una altra cosa va ser allò de Maradona amb Gentile a l’Argentina-Itàlia d’Espanya-82: el motllo dels marcatges mítics. Diego no va ser mai tan comprensiu com Messi. «Em va insultar a mi –recordava l’italià fa uns anys–, va insultar la meva mare, la meva germana, tota la meva família... Però el cert és que no va ser un marcatge violent». Gentile, home viril i brusc, li va fer sis faltes i es va beneficiar d’un arbitratge (a càrrec del romanès Rainea) de molta màniga ampla, que en aquella època no penalitzava la reiteració de les infraccions. «Que jo marqués Maradona –explicava Gentile– se li va ocórrer a Bearzot [Enzo, el seleccionador azzurro] uns dies abans del partit. Vaig estar veient molts vídeos i vaig arribar a la conclusió que la clau era no permetre que es girés. Si t’encarava, estaves perdut».

Així que Gentile es va enganxar com un borinot i va cosir els turmells de Diego a puntades mai traïdores, però que van incapacitar el seu joc. L’àrbitre li va treure targeta poc abans del descans per una manotada a la cara del 10 albiceleste, que llavors també ja havia vist la groga...per protestar. Avui dia Gentile potser no hauria acabat el partit, encara que sempre que ha parlat d’aquella tarda a Sarrià s’ha mostrat molt segur que va fer el que era correcte. De fet, és un nostàlgic dels marcatges molt mascles. «El futbol no és per a ballarines. Ara veus davanters rematant sols dins de l’àrea... Això és perquè el marcatge en zona dispersa la responsabilitat dels defenses. Abans cadascú sabia a qui havia de marcar, però avui els defenses no són bons en això, no hi ha especialistes com abans».

En l’època de Gentile, sense televisió que posés la lupa i delatés els buscabregues, eren habituals les vigilàncies extremes a la figura rival. José Antonio Camacho les hi solia dedicar a Johan Cruyff. El madridista era un expert en l’anticipació, i també a fer sortir de polleguera el seu parell. Després d’un clàssic del 1977 al Bernabéu, Camacho es queixava que una targeta prematura (minut 12) li havia complicat les coses, i Cruyff, irritat per l’assetjament d’aquell noi (21 anys llavors), a penes podia ocultar la seva frustració. «Li dono un consell a Camacho», va declarar. «Que es preocupi més de la pilota i menys d’agafar la meva samarreta». Cruyff, com tots els grans, sempre va ser una diana per als marcatges individuals. També el va assetjar Vogts en la final del Mundial-74. Es va escapar una vegada, en la primera jugada del partit, i va provocar un penal, però al cap i a la fi l’alemany es va imposar.

Camacho sotmet Cruyff en un dels seus clàssics escorcolls en un clàssic dels 70. / ARXIU

Messi ja havia patit, abans que la de Maffeo, persecucions cegues, com la de Balenziaga, assignat per Ernesto Valverde en la final de Copa del 2015 contra l’Athletic de Bilbao. El resultat va ser un dels millors gols del blaugrana, que es va escapolir de la seva ombra i de tots els que van intentar frenar-lo en una jugada meravellosa. Fins i tot Gentile ha admès alguna vegada que és gairebé impossible parar Messi. «Qui ho ha intentat ha perdut perquè no hi ha un sol defensa capaç d’aconseguir-ho. Jo sabria com fer-ho, però els defenses d’avui no saben marcar, no estan preparats per a aquesta tècnica».

En temps recents, no només Messi ha tingut un alè al clatell durant un partit sencer. Va ser sonat el marcatge de Chico Flores a Xavi Hernández en un Barça-Almeria al Camp Nou, el 2009. Hugo Sánchez era l’entrenador de l’equip andalús. «Vaig acabar el partit avorrit. Si tirava un córner, Chico venia amb mi, si la pilota la tenia l’Almeria li era igual... Encara que vaig intentar no irritar-me, va ser de bojos». «Defensivament –va escriure llavors Johan Cruyff en un article en aquest diari–, l’Almeria va anul·lar Xavi, però el preu que va pagar va ser  molt alt. Ofensivament, no va existir. I a sobre no va servir de res perquè va acabar perdent». Els deu pitjors del Barça (és una manera de dir) van poder amb els deu millors de l’Almeria.