El món del número 14

Una de les sentències més esteses sobre el futbol és la que diu que la gent «només es recorda de qui guanya», però no és veritat. Johan Cruyff ho demostra perquè, a més d'un fantàstic guanyador, també és el derrotat més inoblidable de la història. No és gens casual que molts diaris de tot el planeta hagin escollit per a les seves portades una foto seva amb la samarreta taronja d'Holanda en el Mundial del 1974. Holanda va perdre aquell torneig al marcador davant Alemanya, però va guanyar per golejada en la memòria dels aficionats al futbol. Passaran cent anys i se seguirà parlant d'aquell equip, encara no n'han passat deu i pocs podrien recitar mitja alineació de la Itàlia que va guanyar el Mundial del 2006, per exemple.

Els titulars dels diaris han parlat d'ell aquests dies com d'«inventor del futbol modern», «l'holandès que va iniciar l'última revolució de la pilota», «l'home que va canviar el futbol», «el creador del futbol total», «ell era el joc», «l'home que pensava amb els peus» (és un elogi) i, en un símil que inclou el verdader aspecte d'agitador que encarnava Johan Cruyff, el diari italià Tuttosport el va acomiadar d'aquesta manera: «Gràcies, Johan, eres com els Beatles». 

Cruyff no és que inventés la roda, sinó que ell va ser la roda. Com algú ha recordat aquests dies a les xarxes socials, saturades per una cascada de dades, frases, vídeos i anècdotes de tota mena al voltant del mite, sense Cruyff no hi hauria hagut dream team, ni tampoc aposta per La Masia, ni Laporta, ni Rijkaard, ni Pep Guardiola, i tampoc hi hauria hagut Luis Enrique. Deixa rics hereus per tot arreu, a més a més d'una vida plena de petites històries que puntegen la seva personalitat.

¿CRUYFF? ¿CRUIJFF?

Aquí hi ha material de debatcomençant pel seu propi cognom, que arrossega una certa confusió des del mateix moment en què va debutar a l'Ajax. L'endemà, el seu nom va sortir escrit fins de quatre maneres diferents en quatre diaris: Cruyff, Cruijff, Kruyff i Kruijff. Al passaport de la seva mare hi posava Cruijff, però en el del seu pare, Cruyff. En el registre civil d'Amsterdam consta que el 25 d'abril del 1947 va néixer Hendrik Johannes Cruijff. No obstant, el mateix Johan va optar per utilitzar la grafia Cruyff. Potser per motius comercials, potser per motius pràctics (la i a seques li sonava menys brusca que la ij), o per tots dos.

LA SAMARRETA DEL MUNDIAL

Un altre segell que L'ha acompanyat sempreés el número 14, el seu símbol. Cruyff va patir una lesió a principis de la temporada 1969-70, quan jugava a l'Ajax. Fins llavors, sempre havia lluït el 9 (el que portaria després al Bar-

ça), que en la seva absència va passar a l'esquena de Gerrie Mühren (que després va jugar al Betis). Ja recuperat, va preferir no fer servir aquell dorsal un altre cop i el dia que va tornar a l'equip, en un partit contra el PSV, va adoptar el 14 que mai abandonaria a l'Ajax ni a la selecció holandesa.

L'elecció del 14 és possible que obeís també a una superstició, o tossuderia, de la qual no anava escàs, com ho mostra un altre episodi. Les fotos del Mundial del 1974 permeten veure una diferència curiosa entre la samarreta de Cruyff i les dels seus companys. La seva només portava dues bandes als costats, davant les tres clàssiques d'Adidas. Cruyff era un home de Puma en aquella època, però Holanda vestia Adidas, i com que no hi va haver manera d'arribar a un acord, el Johan es va fer fabricar especialment una equipació amb només dues bandes.

EL BATEIG DEL JORDI

ERA MOLT DIFÍCIL QUE EL JOHAN NO SE SORTÍS AMB LA SEVA, i també hi va haver senyals d'això en el bateig del seu fill, Jordi. Espanya encara patia el franquisme (febrer del 1974) i no estava permès inscriure un nadó amb un nom català. Havia de ser Jorge, però el nadó havia sigut inscrit també al consolat holandès com a Johan Jordi i, com que el nen tenia la doble nacionalitat, el registre va haver d'acceptar Jordi. «Si escrius una cosa i jo ho he de firmar -li va dir al funcionari-, llavors ho escrius com jo vull».

EL RONDO I L'ENTORN

En AQUESTES qüestions segurament un home com Johan Cruyff, sagaç, intuïtiu i audaç, era molt mal enemic. Però on es movia en la seva plena dimensió era en el planeta futbol i els seus satèl·lits. Una petita superfície de gespa on asseure's sobre una pilota era el seu «despatx», i la seva capacitat de síntesi queda per a l'eternitat en conceptes com «entorn» (impossible definir amb més punteria el complex cosmos del Barça) i «rondo», l'exercici tècnic immillorable i sort suprema del cruyffisme que avui s'anomena de la mateixa manera en diversos idiomes (al Bayern, sense anar més lluny). Per no parlar de les seves construccions mentals davant els problemes tàctics. «¿No tenim jugadors alts per defensar els córners? Doncs no provoquem córners». Pot ser molt menys obvi del que sona si algú com Guardiola diu avui: «Quan dubto sobre alguna cosa, em pregunto què faria ell».

PILOTA PERDUDA DE LAUDRUP

Els vestidors i EL que S'HI cou, lògicament, constituïen un altre hàbitat òptim. Allà impartia la seva doctrina, observava qui era fort i qui flaquejava, i collava les vaques sagrades, com anomenava els seus millors jugadors en un altre exemple d'economia de llenguatge. Quan entrenava el dream team, una tarda va llançar un retret a Michael Laudrup en el descans d'un partit. «Però míster -es va atrevir a replicar-li el danès-, ¡si només he perdut una pilota!». «Però era la més important», li va deixar anar Cruyff, en una de les seves rèpliques inapel·lables. Laudrup era un dels que es referien a ell com a «Déu», perquè ho controlava tot, no se li escapava res. No obstant, el Johan no era creient. «A Espanya -va declarar en una ocasió- els 22 jugadors se senyen abans de sortir al camp. Si això donés resultat, els partits sempre acabarien en empat».

LES APOSTES

Els seus jugadors tenien en ell una fe gairebé cega. Ho ha recordat aquests dies Pep Guardiola el primer, i també Hristo Stóitxkov, plorant en directe a la cadena SER. Fa un parell d'anys, en una entrevista a la revista Jotdown, el búlgar explicava que en els entrenaments apostava diners amb Cruyff, a veure qui xutava més vegades als pals. Fins que un dia, en un partit a Tenerife, el tècnic holandès li va dir que si marcava un gol li donaria 100.000 pessetes, i si no el marcava, les hi hauria de donar ell. Tracte fet, Hristo ho va acceptar. En el descans, 0-2 per al Barça, gols de Laudrup i Goikoetxea. Cruyff substitueix Stóitxkov, que es queixa amb vehemència. «Paga'm les 100.000 pessetes», va concloure el míster. És cèlebre també una altra aposta amb Romário, que volia marxar de viatge al carnaval de Rio després d'un partit. «Si marques dos gols -el va desafiar Cruyff- pots marxar». El brasiler va complir la seva part i va marcar dos gols. «Li vaig haver de deixar anar», va admetre el Flaco.

EL REGAT A JAN OLSSON

«LI vaig haver de deixar anar» és una frase que també firmaria Jan Olsson. Aquests dies de dol i records deuen haver vist un petit vídeo, només uns segons, en què un Cruyff en la seva plenitud fa un regat sublim a un pobre defensa suec. És un partit del Mundial del 1974, un Holanda-Suècia jugat a Dortmund que va acabar 0-0. Cruyff es passa la pilota per darrere la cama esquerra amb un suau toc amb el peu dret i, amb el camí expedit, llança el centre. La qüestió és que tot això té lloc en fraccions de segon. Olsson en va ser la víctima, avui té 74 anys i ha escrit una carta al diari The Times en homenatge a Johan Cruyff en què assegura: «Ell em va donar el moment del qual em sento més orgullós de tota la meva carrera, el meu moment d'història. Va donar a la gent una raó, passats tants anys, de recordar el meu nom. He vist aquell partit incomptables vegades i encara em fa riure. No vaig tenir cap oportunitat d'arribar a la pilota. Ell era el millor del món, tan ràpid, tan llest... ¿com se suposa que el podia parar? Era fins i tot massa ràpid per clavar-li una puntada de peu».

ELS REFLEXOS A WEMBLEY

Com a jugador, sempre va destacar per la seva velocitat. Física i mental. El canvi de ritme i la visió prèvia del que havia de passar. A Wembley, en aquell embriagador minut 111 en què Koeman acabava de marcar, mentre tothom es deixava portar per l'eufòria d'estar acariciant la primera Copa d'Europa del Barça, ell va córrer a anul·lar una substitució que estava a punt de produir-se. Nadal va tornar a la banqueta i va posar Alexanko a jugar, a defensar aquell gol tan valuós. La saviesa també era en aquests detalls.

FUM A WASHINGTON

Notícies relacionades

Mor Cruyff, l'home que va canviar el futbol

Milers d'aficionats homenatgen Cruyff al Camp Nou

Una de les seves etapes més estranyes va transcórrer als Estats Units. Va jugar uns mesos a Los Angeles Aztecs i als Washington Diplomats i hi va voler exportar la seva saviesa, però en el fons era un cos estrany en un món estrany. A Washington va xocar des del principi amb l'entrenador, Gordon Bradley, un anglès a l'antiga. És a dir: corrin, llancin cops de pilota als davanters i guanyin com sigui. Potser no hi ha una manera millor de definir l'anticruyffisme. La col·lisió va ser inevitable. «L'entrenador és un idiota, els jugadors no saben el que fan i ningú m'escolta», li deia a John Feinstein, en aquell temps (estiu del 1980) cronista dels Diplomats, citat per la revista Four-four-two. Cruyff no ho podia suportar i en una ocasió fins i tot va esborrar la pissarra que havia escrit Bradley en la seva xerrada i va infondre els seus propis conceptes tàctics als seus companys. En els entrenaments, sorprenia els altres amb el que era capaç de fer tècnicament.

David Bradford, un jove jugador, compartia amb ell l'habitació als hotels. «A mi -ha declarat a la mateixa publicació- m'agradava prendre una copa de vi tranquil·lament després de sopar i ell se n'anava a l'habitació. Quan jo tornava, semblava que hi havia un incendi. Fumava sense parar, fins i tot en els descansos, un darrere l'altre. Tot i així, després corria com un cérvol. Jo li deia: 'Hosti, Johan, deixa de fumar'. I ell em contestava: 'No, està bé, David. Tu beu, jo fumo'».