La trinitat Pujol, Núñez i Cruyff

Els nois que juguen molt bé a futbol solen ser murris. No és una norma absoluta, i aquí tenim sense anar més lluny l'exemple contrari

d'Iniesta, però sí una característica bastant general i Johan Cruyff és el millor protagonista que ha viscut per corroborar-ho. Perquè el futbol, si en deixem la pilota i els pantalons curts al marge, és un encadenament de petits enganys continus molt idoni per als golfets que saben fer jocs de mans vertiginosos amb els peus. Faig veure que anaré per aquí però aniré per allà. Fingiré que accelero quan en realitat m'aturo. Amagaré la pilota perquè els que la busquen ni tan sols la trobin i xutin en el buit. O la passaré al que menys s'espera. O la faré circular per llocs impossibles (entre les cames de l'altre, per l'esquena dels que no tenen cintura, per sobre dels més alts, per la part exterior de la ratlla de calç que fixa els límits…).

Cruyff ha sigut un murri entranyable i meravellós especialitzat en tot això quan estava en actiu com a jugador, entenent que córrer i perseguir bé la pilota servia per trobar-la i per trobar al mateix temps fama, reconeixement i diners. Però el seu segon èxit va ser que després ho va saber prolongar des dels límits dels terrenys de joc, quan els que havien de córrer ja eren altres. Llavors, amb el seu magnetisme personal, el seu coneixement del futbol (concebent-lo com a esport d'estratègia d'atac), però sobretot amb la seva comprensió de les entreteles dels que el practiquen i el dirigeixen, dels que en viuen, dels que s'hi apassionen, dels que fan dels seus colors les banderes dels seus propis cors, el personatge Cruyff va créixer fins a dimensions inigualables. I això és el que va enlluernar definitivament al Camp Nou, tant en els seus segments burgesos (complaguts de tenir al seu servei algú tan viu i tan perseguidor del lucre com ells mateixos) com a les grades populars (entusiasmades per aquell noiet capaç de pujar en l'ascensor social fins al setè cel a base de classe i d'absència de complexos).

Li va tocar patir de prop Núñez. En un temps en què la santíssima trinitat de l'imaginari públic català el formaven Pujol, Núñez i ell, semblava (¡quina poca vista teníem!) que el més murri de tots tres era Johan. Perquè l'acompanyava certa imatge de pesseter, derivada dels molts milions que va costar el seu fitxatge i dels sous que cobrava (encara que després tothom reconegués que es guanyava el que li pagaven), però així mateix per tan bé com sabia defensar els seus interessos quan s'endossava la granota de feina de la seva condició de botiguer gran venedor del Producte Cruyff. Al seu costat, Pujol semblava un sant baró tot espiritualitat que tot ho feia desinteressadament per Catalunya, i Núñez forjava un imperi construint als xamfrans i forrant amb camuflatge color verd bitllet de mil les seves limitacions culturals i aquella realitat manifesta que el barcelonisme l'utilitzava perquè el necessitava, però no l'estimava .

Notícies relacionades

Mor Cruyff, l'home que va canviar el futbol

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Per a la fina sensibilitat de Cruyff trobar-se amb Núñez en un vestidor probablement va constituir una verdadera tortura. Quan havia d'escoltar el constructor de cantonades donant-li lliçons de futbol o adoctrinant-lo amb aquella teoria tan seva que els clubs de futbol s'han de dirigir com si fossin empreses privades, segur que l'holandès somreia per dins i per fora. I això que en aquell temps les cròniques dels tribunals encara no ens havien explicat fins on portava el llavors patró del Barça les seves idees sobre com traslladar la idea del regat futboler al que es podia arribar a fer en les empreses privades amb els inspectors d'Hisenda. En qualsevol cas, la història, que sempre ajuda a posar les coses al seu lloc, ja ens ha dit que en aquella santíssima trinitat de Catalunya el murri futboler era amb molta diferència -fins i tot malgrat compenetrar-se tan bé amb les maneres de fer de Jan Laporta- el millor, el més honrat i el més barcelonista de tots tres.

El futbol modern li deu molt a Cruyff per la seva claredat d'idees respecte a dues coses: l'objectiu del joc és marcar gols enganyant, i les grans figures són encara millors si se subordinen i treballen en equip. El Barça, en particular, li deu molt a la seva vivesa, ja que amb aquesta arma va ensenyar a treure's de sobre molts complexos.