Retorn al dolor

No se n'apiadin. Alberto Puig no es té compassió, al contrari, es considera un supervivent, així que no vol fer «ni una mica de pena». Ens hem acostat al maleït revolt de Le Mans, que ja ni és revolt ni existeix, ja que s'ha convertit en una xicana després que el circuit estigués tancat dos anys a partir d'aquell brutal accident en què Puig, llavors a 500cc, llavors a l'equip satèl·lit d'Honda de Sito Pons, lluitava pel podi del Mundial amb Mick Doohan i Daryl Beattie.

Volia asseure's a l'herba, però, al final, ens hem assegut a la fila de pneumàtics i hem conversat durant més de dues hores. Aquell 8 de juliol de 1995 tot va tenir lloc en segons. Era l'últim assaig del dissabte, els dos últims minuts, l'últim joc de pneumàtics i Puig, que havia guanyat setmanes abans a Jerez el seu primer GP de la categoria reina i coronat les carreres d'Itàlia i Holanda amb dos podis, anava tercer del Mundial, amb 99 punts, darrere de Doohan (120) i Beattie (119). «¡Ni de conya podia guanyar el títol! Mick era molt superior a tots i la meva Honda no era oficial. Subcampió, sí».

Doohan tenia la pole, però Puig estava a només dues dècimes d'ell. «Li vaig dir a Sito (Pons), a Antonio (Cobas) i a Santi (Mulero) que volia intentar posar la sisena en aquell revolt, quan sempre el fèiem en cinquena». I la va posar, ¡i tant que la va posar! Però Alberto va perdre el control i la seva moto va desaparèixer sota el seu cul. I Puig va lliscar per l'asfalt i es va anar acostant a la velocitat de la llum cap al mur d'aquell revolt: 200, 150, 100, 50 metres…i l'impacte. Quan va deixar de ser amo del seu corser d'acer, Puig anava a 283 km/h. La seva cama esquerra va penetrar a les proteccions, a l'air fence, el va superar, el va travessar i es va estavellar a l'impenetrable ciment.

Aquell aterratge, aquell vol rasant, aquell asfalt abrasador, aquell intent de rècord va acabar amb el que es presumia que seria una brillant carrera i va obrir un viacrucis d'operacions (20, 12 d'elles de moltes hores, moltes), una sagnia de diners (s'ha gastat més de 30 milions de pessetes de la seva butxaca, «però ¡per a què serveixen els diners si no és per a això!») i, el que és pitjor, amb un pilot que se les prometia molt felices a l'inici de la seva fulgurant carrera esportiva. Això sí, el món de les dues rodes va guanyar el millor dels mestres i, sobretot, el més gran dels exemples de supervivència, resignació i lluita.

Un autèntic drama

El comunicat no podia ser més patètic i alarmant: fractura del planell tibial i cap del peroné esquerre, trencament del lligament lateral extern i el nervi ciàtic popliti i paràlisi parcial del peu esquerre. Li recordo a Alberto que jo era  allà amb ell. I ell ho recorda com si fos avui. «Veig aquesta foto que vas fer i em sento cridar. Demanava a crits que no moguessin gaire la llitera ja que, encara que el doctor Costa m'havia injectat fins a cinc calmants, la cama em feia un mal horrorós». De la llitera a l'ambulància, a l'avioneta privada i al quiròfan de la clínica Dexeus de Barcelona, la seva sala de tortures durant quatre mesos interminables.

«Tot es va convertir en un drama. El que ara, potser, hauria sigut una fractura de dos mesos, es va complicar durant 20 anys. No tinc sensibilitat a la cama, zero al peu. La meva cama és un filferro. Durant mesos, anys i intervencions quirúrgiques, aquí i allà, a Barcelona i als EUA, n'han anat traient trossos de carn com si fos un pernil. No sento res. Tinc la cama, sí, ja que  van estar a dos segons de tallar-me-la, però el doctor Eusebio Sala Planell va decidir salvar-me-la. L'hi dec. Cada tres dies penso en ell». Puig recorda que el drama va ser que hi va haver un problema arterial, que no van poder resoldre. La cama es va quedar sense reg, no arribava sang al peu i no van poder o van saber solucionar-ho.

Després d'aquells mesos, en què sempre va pensar a tornar, Puig va viatjar a la clínica Mayo, a Roschester (EUA), perquè la infecció li va arribar als ossos. Allà va ser tractat pel doctor gallec Miguel Cabanella, una autèntica eminència en la matèria. Va ser a l'abandonar l'habitació de la Dexeus, quatre mesos després de l'accident, quan Alberto es va adonar realment de les conseqüències de l'accident. «Quan aquell dia em vaig aixecar del llit i vaig veure el que em quedava de cama, ¡un filferro! i vaig veure l'os a través d'un forat, vaig pensar: '¡Collons, Alberto, què faràs de la teva vida!' Però, estàs tan sonat, que ni tan sols t'adones que la teva carrera s'ha acabat».

Passen un parell de motos, en sent el brunzit, em mira i em diu: «Potser no era tan bo com Mick (Doohan) o tan regular com Daryl (Beattie), però jo era bo, Emilio, era molt bo i, al costat de Sito, Antonio i Santi havia millorat, evolucionat, moltíssim». Tornem al moment que descobreix la destrossa que ha provocat en la seva vida aquell accident. «Ets pilot de carreres. Acabes de guanyar a Jerez el teu primer GP de 500cc. Et fas amb els millors. Estàs fora de tu. Ets incapaç de sentir els consells que et donen. Quan tu tens una cosa al cap, siguis qui siguis, aquesta cosa té molt poder. Pots estar o no equivocat, ho aconseguiràs o no, però tu lluites per aconseguir-ho amb tota l'ànima. Jo no volia sentir que la meva carrera estava acabada».

¿Com es pot saber que tot s'ha acabat? Senzill, arriba un moment en què tornes a pujar a la moto. És més, després d'aquell viacrucis, Puig va tenir el coratge de fer un salt a Mallorca, llogar una Honda CBR 650cc i córrer a tota castanya per la carretera que uneix Palma amb Llucmajor, preciosa, veloç, de revolts ràpids. «Volia saber si tenia collons d'aguantar el guarda-rail a un pam de la meva cara». I va tornar a córrer. Però ja no era el mateix. «Arribaven els revolts d'esquerres, quarta al límit, i no era quarta al límit, no. I m'inclinava i no sentia res. No dominava la moto. No era el mateix d'abans».

Li van dir que es recuperaria. «¡Mentida!» Li van dir que el nervi es regeneraria a raó d'un mil·límetre al mes. «¡Fals! ¡Mentida!», remuga. «El nervi  va desaparèixer, no hi és, no va tornar mai». Tot era suportable si, al final del camí, podia tornar a córrer. I Puig, després de la prova de Llucmajor, «boja, però controlada», ¿s'ho imaginen?, sí, va tornar a córrer. Va anar al Gran Premi de França, a Paul Ricard, el 1996. I va ser tercer, ¡sí, sí, tercer!, darrere de Doohan i Àlex Crivillé. Però ho va deixar. «Perquè allò que jo abans feia a tota pastilla, amb la moto a les orelles, em va començar a provocar cert respecte, no por, i així no es pot córrer».

Tornar a començar

Ha canviat set, vuit, nou, deu vegades de postura la seva cama esquerra. Ni me l'ensenya, ni la vull veu-

re. L'he vist patir, i molt, en els vols transoceànics. «Hi va haver anys que la ferida encara em supurava». Puig reconeix que el primer problema es presenta quan descobreixes que «has viscut en una bombolla tota la teva vida, ja que els esportistes d'elit som incapaços de viure una vida normal». Puig mai va guanyar fortunes. De fet, l'accident li va arribar just quan aspirava a firmar el seu primer gran contracte. «La lectura de tot el que m'ha passat és que sóc un ésser molt afortunat, molt, de debò. Perquè estic sencer, el doctor Sala Planell em va salvar la cama. Havia de passar. Em va passar a mi i punt».

Mestre de campions

Això sí, reconeix que el moment més dur de la seva vida no va ser l'accident, ni el dolor, va ser quan va haver d'acceptar que tot s'havia acabat. «A tothom li costa acceptar les coses. Acceptar que s'ha acabat el teu somni. Que no pots anar tan ràpid com anaves. I, tot i que he seguit fent les coses amb la passió d'abans, he d'assumir que no vaig aconseguir la meta que em vaig proposar. Això sí, aquell aterratge a 283 kms/h. semblava la fi del món i no ho ha sigut. Aquí em teniu, ajudant els joves a aconseguir les seves metes, que no són les meves, no».

Notícies relacionades

Fiasco Mundial

Bea Álvarez: "El salari mitjà de les futbolistesés a prop dels 60.000 euros"

Tot i que el món sencer considera que, gran part de l'èxit de campions com per exemple Casey Stoner, Dani Pedrosa, Toni Elías, Hiroshi Aoyama, Julito Simon, Álvaro Bautista i/o Tito Rabat, és cosa de Puig, ell mai s'hi ha vist projectat. Només els va ajudar. «La meva vida ha sigut prou excitant per  no tenir necessitat de viure-la a la pell dels altres». Encara que siguin campions com els que ell ha creat.

Ens en anem, però abans em diu que no oblidarà mai la frase que un dia li va dir Kenny Roberts: «Quan les coses es posen difícils, els forts es posen a treballar». Ell.