Bea Álvarez: "El salari mitjà de les futbolistesés a prop dels 60.000 euros"

Els dos primers anys van ser complicats, de moltes traves i travetes [Bea Álvarez, de fet, respon abans de conèixer-se que el vicepresident de la Lliga Professional de Futbol Femení (LPFF), Rubén Alcaine, apartat des de fa un any i pendent d’un vot de censura, ha presentat davant el CSD una denúncia contra la mateixa presidenta i el director general de l’ens, Pablo Vilches Alarcón, per la presumpta extralimitació de les seves funcions, ocultació d’informació i possible frau de llei]. Però aquest any ha sigut de creixement. Hem vist créixer el volum d’audiències, que s’ha disparat gairebé al doble, ha crescut l’assistència, tot i que som lluny de l’objectiu que volem. Crec que aquest és un gran deure del futbol femení. Hi ha creixement digital, els clubs han crescut dins de les seves estructures en la professionalització.

Són els clubs els que decideixen si obren estadis grans. El Reial Madrid ni ho posa sobre la taula amb el Bernabéu. ¿Què fa la Lliga davant d’això? Que no obri un dels estadis més grans del món per al futbol femení és un missatge, ¿no?

Sí, sens dubte. Jo, des de la Lliga F, com a competició, li diria que els 240 partits es juguessin en estadis principals perquè això donaria una cobertura, una visibilitat. També entenc que això comporta un cost econòmic pel volum d’assistència als partits i tampoc crec que sigui el més coherent. Crec que cal anar fent passos, hi ha clubs que ja els han fet fa molts anys, no poso només l’exemple del FC Barcelona. L’Athletic Club ha sigut un dels primers que ha obert San Mamés, l’Atlètic de Madrid obre moltes vegades també el seu estadi principal. Tenim dos clubs a la Lliga F que els obren cada cap de setmana, un és Ipurua i un altre Riazor. És una aposta important, un missatge per a la resta. Un missatge per fora i un missatge cap a dins també.

¿La Lliga no té potestat en aquesta decisió?

No depèn de nosaltres com a competició l’obertura d’estadis, tret que els clubs ho vulguin posar com un requisit, però sí que és cert que farem un pas per a la temporada que ve. De fet venim d’aprovar un reglament d’instal·lacions que obliga ja a tenir uns requisits mínims per a la competició, no només quant a l’herba natural, que ja serà requisit d’inscripció per a la pròxima campanya. Sinó una altra sèrie d’obligacions que són importants per a la professionalització. Els clubs s’han autoimposat d’alguna manera amb la seva voluntat l’aprovació d’aquest reglament. Suposarà un pas més.

¿Si un club la temporada que ve no té gespa natural no competirà a la LligaF?

Després de l’aprovació del reglament, serà un requisit d’inscripció. Per tant, tots els clubs que competeixin a la Lliga F han d’inscriure dues instal·lacions, la principal i la secundària, amb camp d’herba natural i que compleixi tots els requisits que s’han aprovat al reglament. Han tingut tres anys. N’hi ha molts que s’han pogut adaptar, d’altres no s’han adaptat i han de fer-ho. Però crec que aquesta obligatorietat pressiona i força també les institucions públiques, no només els clubs, perquè molts depenen d’institucions públiques, que es prenguin el futbol femení seriosament. Això és una lliga professional. Ja toca fer aquest pas.

¿Els clubs estan preparats per assumir-ho? ¿No només quant a diners, sinó amb dirigents que hi creguin de veritat?

Li diria que l’exemple més gran que estan convençuts d’això és que clubs que no tenen ara mateix una solució a sobre de la taula s’ho han autoimposat i han votat a favor del reglament. N’hi ha alguns que no tenen facilitats, com és el cas del Costa Adeje, que la temporada que ve jugarà a l’Heliodoro, o de l’Alhama de Múrcia, que acaba d’ascendir, que té Pinatar o la Condomina com a possibilitats.

El nou conveni col·lectiu ha posat èmfasi també en l’assetjament. ¿Com ha sigut la negociació, no només com a presidenta de la Lliga F, sinó també com a dona?

Al final és difícil dividir perquè tots venim d’alguna cosa i per a mi com a dona i com a futbolista era important provocar millores i que això suposés ser la punta de llança de la resta de l’esport practicat per dones a Espanya, que no tenen conveni encara desgraciadament. Vam negociar el conveni col·lectiu en una situació molt hostil dins del futbol femení, on no teníem suport de la Federació en aquell moment, on s’estava mirant de seguir un camí cap a la professionalització i calia incrementar el volum d’ingressos. Però encara no hi havia resultats tangibles per poder comprometre grans passos. Calia fer-ho sostenible i va ser difícil trobar l’equilibri entre com millorar les condicions de les futbolistes, no només econòmiques, sinó també pel que fa a drets, i com equilibrar-ho amb el volum d’ingressos o la indústria que s’estava generant.

¿Com valora l’acord final?

Buscar aquest equilibri en un moment tan incipient, en el qual estàvem començant a assentar les bases de la Lliga Professional, no era senzill. Però crec que s’han aconseguit moltes millores en qüestió de drets socials. Allà havíem de ser pioners. Havíem de donar un missatge a la societat. També s’ha aconseguit incrementar el salari mínim de manera sostenible. De fet, s’ha disparat el salari mitjà i aquesta temporada passada va estar a prop dels 60.000 euros.

¿Ha hagut de negociar coses amb les quals no estava d’acord?

Cal tenir fredor empresarial per a segons quines negociacions. Jo ho he après, no ho portava de sèrie, l’hi asseguro. Però és veritat que cal tenir determinada fredor i al final no estem parlant del mereixement de res. No és una qüestió de merèixer més. No ens volem comparar amb els homes, no volem cobrar igual que ells. Sabem el que estem generant, sabem que és una indústria diferent. Que en televisions no guanyem 2.000 milions, ens n’emportem 6, llavors crec que tot ha de ser proporcional. La catalogació de professional no va venir de la mà d’un cofre de diners i una vareta màgica. Això cal anar construint-ho entre tots i era molt important fer-ho sostenible.

Un dels punts del conveni ha sigut la maternitat. ¿Què ha fet perquè hi hagi menys por de ser mare?

No hi hauria d’haver cap por de cap dona per ser mare. Crec que és una decisió i un dret que tenim totes les dones i només faltava que ens coaccionessin per no ser-ho, tot i que passa en alguns àmbits. Crec que ja l’anterior conveni protegia molt en aquest sentit. Vam ser pioners i de fet això s’ha introduït ja ara per llei. Totes les dones esportistes tenen de dret que el seu club li aboni un any més de contracte en les condicions que estava previ a l’embaràs. Hem millorat molt, sobretot en la protecció, perquè les futbolistes se sentin totalment cuidades, protegides durant l’embaràs, posant a la seva disposició tots els mitjans mèdics que necessitin.

Espanya té les dues últimes Pilotes d’Or.

Tenim el millor talent, les campiones del món. Un club referent com el FC Barcelona. Les dues últimes Pilotes d’Or. És un tresor que cal mirar de conservar. A fora fa molt fred. I jo crec que elles valoren molt la qualitat, el com es viu el futbol a Espanya, els passos que s’estan fent i espero poder conservar tot aquest talent. Són el principal actiu. Moeve no firma per Beatriz Álvarez, ho fa perquè hi ha 350 futbolistes, 16 clubs recolzant i hi ha un projecte.

Notícies relacionades

Fiasco Mundial

L’US Open corona Spaun, un heroi de la resistència

¿La fuga de talent existeix?

No m’agrada això de la fuga de talent. ¿En què quedem? ¿Que tenim les millors o en que se’ns n’estan anant? Se n’aniran sempre futbolistes, igual que n’arriben d’altres. Hi ha hagut titulars de fuga de talent a la Lliga turca per una jugadora. Les coses cal veure-les amb perspectiva. Objectivament se n’han anat futbolistes a altres lligues molt potents, a la lliga anglesa, als Estats Units, on estan vivint una experiència diferent.