Toni Nadal. «Amb el Rafael he cobert de sobres les meves ambicions»

Toni Nadal, forjador del talent històric més gran del tennis espanyol, el seu nebot Rafael, ha abocat en un llibre tota la filosofia que ha convertit el seu mètode en un dels més eficaços en la formació de tennistes i, alhora, de persones. Todo se puede entrenar (Alienta Editorial) apareix aquest Sant Jordi com un compendi imprescindible per entendre el fenomen en què s'ha convertit aquest tàndem oncle-nebot. Esforç, autoritat, disciplina, obediència, exigència, responsabilitat, constància, superació... són conceptes que apareixen constantment a les pàgines del llibre que millor explica els senzills secrets d'un èxit rotund.

-Amb tanta exigència, la infància i l'adolescència de Rafael Nadal devien ser un infern, ¿no?

-No, no, no ho crec. S'ho va passar molt bé, encara que és veritat que els entrenaments eren durs. Jo he sigut una persona dura quan ell era jove, però sempre ha vist que ho feia pel seu bé. Com vaig sentir dir l'altre dia al jutge Emilio Calata-

yud parlant d'autoritat, «no necessito que els meus fills sàpiguen ara si sóc o no un bon pare».

-Però és que vostè fa anar conceptes com autoritat i obediència, que ara tenen molt mala premsa...

-Li fem un pobre favor a la societat quan denigrem aquests conceptes. Crec en l'autoritat responsable, prudent i correcta, en l'autoritat moral del professor, entenent que qui mana és una persona preparada i qui rep la informació el que vol es preparar-se. Passa el mateix amb l'obediència, que també té accepcions positives. Jo crec que l'obediència en el sentit de deixar-se guiar és un gran símptoma d'intel·ligència emocional. La gent que no es deixa guiar és que té una autoestima molt pobra, o que l'entén malament.

-Vostè va tenir sort que el Rafael fos un nen molt obedient, ¿oi?

-Sí, perquè això ens va permetre a la gent que treballàvem amb ell fer-ho d'una manera més fàcil. Però el primer que va tenir sort va ser ell mateix, perquè és qui s'ha vist principalment beneficiat. La persona que és receptiva i obedient, que es deixa guiar, és el primer que s'ajuda a si mateix.

-Al llibre explica que ara ja no exerceix de formador, que ara és un simple acompanyant.

-Una persona de 28 o 29 anys ja no necessita un formador. El meu nebot s'ha educat bé i per tant té capacitat per decidir totalment per si sol. Una altra cosa és que m'agradi seguir donant-li consells i seguir entrenant-lo, sobretot amb la paraula, verbalment. M'agrada aquella frase de Javier Cercas a Soldats de Salamina: «La guerra la fan els poetes». A mi m'agrada induir la gent que entreno a fer el que jo crec que està ben fet. El que faig és fer-li veure al Rafael que l'aprenentatge no s'ha acabat i estimular-lo a seguir, a part d'ajudar-lo, és clar, a fer que els alts i baixos en el seu joc siguin al menys acusats possible.

-¿Per a vostè ha suposat un sacrifici tota aquesta llarga trajectòria amb el seu nebot?

-No, no. He tingut la sort de fer el que m'agrada. He fet d'entrenador i de formador, i és veritat que jo no li podia exigir un bon comportament o un esforç si ell veia que jo no m'esforçava. La millor manera d'ensenyar és l'exemple, però no ha suposat un trastorn per a mi perquè jo he fet amb el meu nebot el que tots sabem que s'ha de fer.

-¿I què és?

-Doncs dominar la voluntat. Absolutament tots sabem què està bé i què està malament. Tots sabem que fumar és dolent, que ens hem d'esforçar per deixar-ho. Al final, del que es tracta és de dominar la voluntat, i això ho aplico al tennis, a l'entrenament i a tot a la vida. No és que sigui un estoic, però és la meva manera d'entendre la vida. Tot s'aconsegueix igual. ¿Com aconsegueix una persona córrer una marató? Doncs entrenant-se. Jo no excusava mai el Rafael quan tenia problemes.

-L'èxit de Rafael Nadal ha sigut també l'èxit de Toni Nadal...

-Sí, i amb el Rafael he cobert de sobres les meves ambicions, en el bon sentit de la paraula. Quan vaig començar a entrenar tenia la il·lusió que algun pupil meu arribés a ser un bon jugador. No tant per tenir èxit de cara a l'exterior, sinó per tenir una motivació a la vida. El principal motor de la vida és la il·lusió, i la veritat és que m'he sentit molt ben pagat perquè no solament ha sigut un gran jugador sinó que, a sobre, és el meu nebot. Però jo no he fet del Rafael un campió; el campió és ell, no jo. El meu mètode ha funcionat perquè, a part d'una gran actitud, ell té una gran aptitud.

Notícies relacionades

Rashford diu no estar preocupat per la seva inscripció: «Confio que el club ho resoldrà»

"Pintant soc feliç: ningú m’aplaudeix i ningú em xiula"

-Per cert, ¿com està ell per afrontar el torneig de Barcelona?

-Està bé, millor que mai pel que fa a poques molèsties físiques. Ja ha guanyat algun partit de nivell a Montecarlo, i ara només li falta continuïtat.