Sense respiració

De sobte, un dia Andy Murray va aixecar els dos braços assenyalant el cel per celebrar un triomf. Estava a Wimbledon, ni més ni menys. El gest va causar estranyesa. Quan li van preguntar el perquè de la dedicatòria, el tennista escocès no va dir el que qualsevol es podia esperar, com passa amb tots els que miren el cel en els moments especials. Un record per a algun ser estimat desaparegut. No, Murray, no pensava en ningú d'allà dalt sinó en algú d'aquí baix per més que, sovint, no sembli d'aquest món. Era un homenatge a qui es va convertir en una font d'inspiració, un model a seguir, un exemple de talent i fortalesa mental que el va ajudar a ser més fort en els moments difícils. Casualitat o no, Murray va acabar guanyant Wimbledon.

Una setmana després de casar-se, amb kilt com a bon escocès, Murray no era a Montecarlo. Ja que s'ha pres un descans, va preferir passar pel Camp Nou. Culer declarat, va arribar un pèl tard a la llotja, prou per perdre's el gol de Suárez. Però, per sort, es va quedar fins al final, passat el minut 93, i llavors va veure el que mai s'havia vist. Després de marcar, el 10 va acabar estirat a terra, darrere la porteria, exhaust, sense aire, sense forces per fer el gest que ell va fer imitantlo com a agraïment i amb l'esperança d'assemblar-se una mica al seu ídol.

Faltes sense càstig

Sí, la inspiració de Murray és Messi, i ahir, probablement sense tenir coneixement de la seva presència, li va regalar un partit que no entrarà en la immensa col·lecció d'obres inoblidables però que està per sobre dels millors que la majoria jugaran en la seva vida. Un partit en què va deixar una infinitat d'eslàloms, regats i més regats, on van intentar fer-lo caure una vegada i una altra, penjant-se-li a l'esquena, i res. No hi ha manera de tombar-lo, i precisament per aquest desig de seguir avançant, de no caure, de no llançar-se, l'àrbitre va passar per alt unes quantes faltes i unes quantes targetes.

Notícies relacionades

El Barça marca en el primer minut i pateix per aguantar (2-0)

un x un

Murray es va haver d'esperar, igual que tot el Camp Nou, que no va deixar de tremolar d'emoció però sobretot de temor, flirtejant amb l'empat. Però, al final, va arribar. Al trot, gairebé caminant, sense poder córrer, en una jugada inusual perquè no acostuma a passar que Messi s'enfronti a més de 50 metres sense un rival, i amb el porter sol esperant-lo. Semblava que no hi arribaria, que no tenia forces. Li faltava aire i sense aquella lucidesa, l'intent de vaselina li va quedar curt. Però la pilota va voler tornar cap a ell, a qui si no, ansiosa perquè l'empenyés a la xarxa i tenir així l'honor d'arrodonir una xifra imponent: el gol número 400 amb el Barça.

Un gol que gairebé no va poder celebrar, amb els seus companys envoltant-lo, fent broma amb una imatge excepcional. Leo, per terra. Estava mort. «Tant de bo que en pugui marcar molts més», va ser el missatge que va enviar després assegut en una llitera. Murray podrà seguir inspirant-s'hi molts anys.