El carrer de tothom

Són molts els que recorden l'inoblidableJosep Sunyol, mític president del Barça. Són molts els que lamenten la seva tràgica mort. Són molts els que idolatren el seu mandat fugaç en la presidència del 'més que un club' però, sobretot, són més els que s'enorgulleixen que aquest avançat en el món de l'esport i la seva relació amb lasocietatideés, impulsés i intentés que perdurés en el temps, sense aconseguir-ho per culpa de la dictadura franquista, el lema 'Esport i Ciutadania', una innovadora reflexió sobre l'esport i la societat que es va obrir pas en temps molt difícils als anys 30 del segle passat.

Quan el futbol començava a professionalitzar-se i creava mites, figures, estrelles de la talla de Pepe Samitier o Ricardo Zamora, Sunyol va encapçalar un projecte des del setmanari 'La Rambla' que pugnava, segons recordava Carlos Santana fa un parell d'anys a les pàgines d''El País', per vincular l'esport amb el pols social i polític del país.

Així es va gestar la idea

Sunyol posava la música i Lluís Aymamí i els seus col·laboradors escrivien una lletra que remarcava que els nous adeptes a l'espectacle esportiu solament serien bonsesportiussi també n'esdevenien pacticants. I els posaven encara més deures: també havien de ser bons ciutadans, de comportament cívic irreprotxable.

Entès així, la pràctica esportiva, més que l'esport, es convertia en un signe del desenvolupament de la societat i, en aquest sentit, es vivia com una forma de participació ciutadana. Era un equilibri complicat, perquè pretenia fer compatible el creixent esport-espectacle d'aquells anys amb el foment de la pràctica, que era un element més de democratització de la societat, atès que es tractava d'afavorir que les classes populars i les dones poguessin accedir a l'exercici de forma natural.

Fins a la dictadura

«Aquesta era», relata Santana, «una part del somni republicà que el franquisme va arruïnar i va empobrir enormement l'esport. A partir del 1939, el discurs oficial no va deixar de recordar que s'havia d'allunyar l'esport de la política; en realitat, es referien als valors democràtics i de participació, mentre ells no deixaven de defensar la seva política des de les institucions. Per això la dictadura no solament va liquidar físicament un president del Barça pel que el club significava, sinó que, l'any 1939, va recordar amb tota duresa que l¿Esport i Ciutadania no tornaria mai més. I gairebé ho aconsegueixen».

Entrats en el nou segle i, és clar, cenyint-nos a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, la transformació de la societat i els moviments migratoris han convertit aquest missatge en el nostre pa de cada dia. La ciutat i, especialment, els seus espais oberts, públics, s'han convertit en escenaris on els ciutadans, els de sempre i els 'nous',intercanvien experiències, fan vida social activa i practiquen els seus esports favorits, alguns d'ells totalment desconeguts pels barcelonins. És, sens dubte, la translació d''Esport i Ciutadania' al segle XXI.

«Si volem que Barcelona continuï sent una ciutat de referència, d'acollida, de bon rotllo, per la seva qualitat de vida i la bona convivència que s'hi respira, necessitem la complicitat i la coresponsabilitat de tothom», afirmaMarina Mañas, responsable del Servei de Gestió de Conflictes de l'Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l'Ajuntament de Barcelona. «Som molts els que vivim a Barcelona i hem escollit aquesta ciutat per desenvolupar-hi el nostre projecte de vida, atrets per un caràcter obert i pel clima d'àmplia llibertat que s'hi respira. Però per poder garantir la convivència i el dret a disfrutar de l'espai públic, també hem d'assumir el deure de respectar-los».

La vida al carrer

Mañas explica que el nostre model de societat comença a posar-se en crisi en el moment en què arriben a Barcelona col·lectius d'altres països que utilitzen, «com a principal espai de relació», el carrer. Per diverses raons però, fonamentalment, perquè no hi caben a les seves vivendes i perquè tots ells provenen de països on, especialment els caps de setmana, la vida es desenvolupa al carrer, als parterres, a les places, als jardins públics amb els seus, amb tota la família. «Nos-altres no hem fet mai vida al carrer i aquesta explosió ens sorprèn, encara que molts recordin els anys 60 quan l'emigració andalusa ens va ensenyar que la relació veïnal i la utilització del carrer formava part de les seves vides; era, sens dubte, una manera d'integrar-se i relacionar-se».

El més sorprenent en l'última dècada és que els nous barcelonins, procedents d'arreu del món, han ocupat elsespais públics, en un principi de forma espontània, natural, per practicar el seuesport favorito el seu esport autòcton. I aquesta invasió va arribar a sorprendre les autoritats municipals. «La pràctica de l'esport als espais públics», explica Mañas, «no solament resulta bona per a la integració en la societat dels que vénen a viure a la nostra ciutat, sinó que, ben regulada, és positiva. Però sempre respectant tothom. I això, al principi, no passava en tots els punts».

La intervenció municipal

En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona, que del 2006 al 2013 ha actuat amb diferents programes en 338 espais de la ciutat i no únicament vinculant la seva intervenció a temes esportius, va estar molt pendent dels indicadors de conflicte que provocaven les diferents ocupacions d'espais públics per a la pràctica esportiva, controlant des dels accidents de trànsit que es produïen en aquests llocs fins a les baralles entre ciutadans, l'espectacular augment de les escombraries, el trencament del mobiliari urbà, les dinàmiques incíviques i, és clar, les protestes veïnals. «Algú que havia decidit, amb molt bon criteri i, potser, pagant més diners per la seva vivenda, adquirir un pis vora una plaça es trobava, de sobte, que aquesta era ocupada per desenes de persones que, a més de practicar esport durant tot el cap de setmana, convertien l'espai públic en la seva residència, cosa que impedia que la resta de veïns disfrutessin de la zona», afegeix Mañas.

El negoci de l'equavòlei

La principal preocupació per als responsables municipals es va centrar en el desplegament que la colònia d'equatorians protagonitzava en determinades zones de la ciutat, especialment a Can Rigalt i al Camí del Notari de la Vall d'Hebron, a l'hora de practicar el seu esport favorit, l'equavòlei.Es va descobrir que, al voltant d'aquesta manifestació esportiva, hi havia un autènticnegociamb importants transaccions econòmiques, des del lloguer de les pistes que es construïen cada cap de setmana fins a les apostes que es realitzaven, la comercialització de menjar equatorià i la venda ambulant, moltes d'aquestes activitats prohibides per l'ordenança municipal. A la barreja de menjar+alcohol+música+festa, l'Ajuntament de la ciutat va imposar el missatge de juga, però no apostis. No cal dir que res més lluny dels responsables municipals de criminalitzar l'emigració per l'ús dels parcs . «Tot al contrari».

«La veritat és que, en aquells dies, el consolat de l'Equador no ens va ajudar a solucionar el problema», comenta l'equatorià Gabriel Caizaguano, president de l'Associació Equatoriana d'Equavòlei de Catalunya. Des del maig del 2010, tot tendeix a la normalitat. «Hi havia alguns grups que a nosaltres tampoc ens agradaven, grups que, amb la seva actitud, perjudicaven la convivència. Jo fa 10 anys que sóc a Barcelona i aquesta és una ciutat d'acollida i tots ens hem de sotmetre a les normes».

L'home de la NBA

Ningú millor que l'enginyer Abbas Ibrahim Zahreddine per entendre, assimilar i posar en pràctica l'eslògan de Sunyol d'Esport i Ciutadania. Ningú. Aquest cultíssim professor libanès lidera el moviment debàsquet ciutadàque podem veure en multitud de places i pistes fins al punt que, quan arriba la gent de la NBA a Barcelona es posa en contacte amb ell per mobilitzar els seus nois, els centenars de basquetbolistes ciutadans de totes les nacionalitats que controla a través de Basket social: ciutat, esport i diversitat.

Abbas es mou per la ciutat i disfruta amb els seus amics els caps de setmana, però també penetra en la universitat, als barris, a les escoles. La seva obsessió és que el bàsquet ciutadà, el que es juga citant-se cada cap de setmana, el que convoca els jugadors, fins i tot, a través de Whats-App en qüestió de minuts, es jugui amb respecte. «La idea és fomentar el diàleg intercultural. Som aquí per formar part d'aquesta ciutat i ser ciutadans feliços», explica Abbas, que critica l'actitud d'alguns dominicans que, impulsats per la seva tradició, fan ocupació de les pistes i no toleren que altres en disfrutin. «A vegades, usen la democràcia gairebé per esclafament. Som més i es jugarà a la nostra manera. I no està bé. Perquè és un actitud incívica i, per descomptat, innecessària».

Esport intercultural

Es diria que Abbas, a qui li agradaria tenir més complicitat amb les autoritats municipals, és el mediador ideal per convertir una pista pública en el lloc perfecte per compartir, no només la diversió de jugar a bàsquet, sinó les inquietuds socials, esportives i culturals d'aquells que volen integrar-se a la ciutat, en la societat i en la llengua, fent servir l'esport com a eina per fer-ho.

Encara més, quan Abbas exerceix d'àrbitre diu que ell no és un jutge sinó un «facilitador». La seva pista és la Monumental, al davant de la plaça de toros. I en aquest punt és on s'ajunta amb ianquis, porto-riquenys, veneçolans, argentins, peruans, italians i, sí, dominicans, també dominicans. Aquesta barreja de nacionalitats, de races, aquest bàsquet sense fronteres, a vegades, acaba amb una extraordinària barbacoa al Montseny, com va passar no fa gaire. «Pura amistat de barri, de diversió, d'entreteniment, de hobby, de plaer. Jugar per jugar, encara que el nivell, a vegades, és molt alt, sí».

Res a veure, és clar, amb la dificultes que Irfan, els seus compatriotes pakistanesos i un grup d'indis tenen per practicar el seu esport favorit, que no és cap més que el criquet. El criquet, un altre maldecap de la municipalitat. «De cop i volta, ens expliquen que estan jugant a criquet en una plaça de Ciutat Vella», explica Marina Mañas. «I, sí, en efecte, vam arribar a la plaça i ens vam trobar uns joves, i no tan joves, jugant acriquet, picant la bola quasi, quasi, pel damaunt dels caps dels avis. ¡Perillosíssim!, la veritat». Ho van parar, i van mirar de buscar-los una ubicació. Cosa molt difícil.

La perillositat del criquet

Un col·lega d'Irfan, que comparteix entrenament en l'immens pàrquing que la Universitat de Barcelona té just al darrere del Miniestadi, recorda aquella temptativa ciutadana de jugar a criquet. Però li resta perillositat (entre somriures). «No era tan perillós perquè les boles no eren boles autèntiques de criquet sinó pilotes de tennis disfressades de boles de criquet amb cinta negra». No sé jo si els habitants d'aquella placeta pensaven el mateix.

Irfan i els seus només poden jugar en aquell pàrquing els dies que no juga el Barça. I gairebé sempre de manera desenfadada, pur entreteniment, ja que la dificultat d'aconseguir tanta gent per poder jugar un partidet, d'aquells que són interminables, que duren uns quants dies, és materialment impossible a la ciutat de Barcelona. «A vegades anàvem al camp de beisbol olímpic de Montjuïc, però ens cobraven un lloguer molt car, i vam haver de desistir d'utilitzarlo», confirma un altre amic pakistanès.

Més fàcil, més seriós, més veraç, més divertit, és el futbol gaèlic que l'irlandès Stephen Free i un munt de compatriotes «més tres catalans», practiquen al camp de rugbi de la Ciutat Universitària, al final de la Diagonal. Aquest consultor financer i els seus amics competeixen, a més a més, al Campionat d'Iberia contra equips de València, Marbella, Madrid, Pamplona, la Corunya i Sevilla. I no ho fan gens malament. Es tracta d'un grup de professionals de diferents especialitats, diversos professors d'anglès, dos mestres en matemàtiques i alguns estudiants del programa Erasmus.

Sota el sol de Barcelona

«Estem encantats de viure i treballar a Barcelona», explica Free. «Tots ens hem adaptat magníficament a la societat catalana i, sobretot, ens agrada disfrutar de la qualitat de vida que hi ha en aquest país, especialment pel bon temps que hi fa. Aquí, un dia d'hivern és idèntic al millor dia d'estiu a Dublín». Free ens explica que el futbol gaèlic és una barreja de bàsquet i futbol «amb el físic del rugbi».

Això sí, ningú s'ho passa com la troupe que juga a beisbol en un camp de terra cedit per la municipalitat¿.davant del camp olímpic de Montjuïc. «A tots ens encantaria jugar en aquest preciós estadi, però no podem pagar-ho», diu Manuel Espinal, dominicà, com molts dels que juguen els caps de setmana a la muntanya màgica. Espinal ja fa 13 anys que viu a Barcelona i reconeix sentir-se l'home més feliç del món. «Juguem a beisbol per mantenir les nostres tradicions i per recordar l'esport que jugàvem quan érem petits als nostresbarris».

Hi ha dominicans, veneçolans i cubans, especialment. La majoria van uniformats. Hi ha els Cañoneros del Clot, els Huracanes, els Rumberos de l'Hospitalet, els Caimanos de Montjuïc¿ Fins a 14 equips. I, per descomptat, també hi ha menjar i música a tota màquina als voltants d'aquest petit camp que, en principi, llogaven per 70 euros a Piscines Picornell i que l'Ajuntament els ha cedit gratuïtament. Ningú riu més i millor que ells. Ningú.

Música i futbol al màxim

Una cosa semblant passa amb el grup de brasilers, veneçolans i equatorians que juguen a futbol a la pista que hi ha a la Vall d'Hebron, al carrer de la Granja Vella. La reixa sempre està oberta i allà hi aparquen el seu Ibiza tunejat, aixequen el maleter i apareixen uns enormes altaveus. I llavors la ràdio comença a escopir un ensordidor reggaeton, mentre obren les carmanyoles i van fent torns a la pista.

«Només demanem un vàter, sisplau, digueu-li a l'autoritat que ens posin un vàter», diu Alexis, que s'anuncia com el representant de tots. «Els represento a tots i escolto ofertes», diu Alexis, que no juga, mentre els seus amics fanfutbol de fantasia, tiqui-taca. N'hi ha que no necessiten tant de soroll ni tanta gent per fer esport a la ciutat. Per exemple, tenim els ciclistes, antics i moderns, que travessen la Diagonal o arriben a la pista de bàsquet en la seva revolucionària bici de pinyó fix. O aquell atleta solitari, minúscul, fixeu-vos en la foto, a la pista que hi ha a la Meridiana.

Filipins a l'estil Jordan

Un passeig per la Barcelona gran, immensa, per les seves places, parcs i jardins, ni tan sols gimnasos, pavellons o estadis, no, simplement observant els racons ciutadans reservats per a l'entreteniment ens permeten veure milers de persones passant-s'ho bé.

Notícies relacionades

Patri Guijarro: "Ja em sento més jo a la selecció, com al Barça"

El Madrid topa amb Luis Enrique

Feu la prova. Passeu un dissabte per la plaça que hi ha al costat mateix de la Ramon Llull, a Valldonzella, i veureu bàsquet del bo, protagonitzat per un grup de filipins, cap amb aspecte ni físic de pivot, ni tan sols d'aler, que fan les delícies dels transeünts, que es queden embadalits veient-los.

És la ciutat dels prodigis. Aquella Barcelona escollida per milers de ciutadans de tot arreu per desenvolupar-hi el seu projecte de vida, atrets per un caràcter obert i pel clima de llibertat que s'hi respira. És l'Esport i Ciutadania que proposava Sunyol. Al segle XXI.