Un toc català a l'anunci de la loteria de Nadal

Fa uns dies un bon amic em va avisar que no deixés de veure l'anunci del 'gordo de Navidad' d'aquest any perquè per sorpresa, en una de les escenes, hi apareixia a manera de decoració nadalenca, un tió. Jo no havia vist l'anunci i avisat com estava, vaig estar atent a l'hora de sopar, a veure si tenia la sort de poder-lo veure en una estona de publicitat. I sí, efectivament. Allà estava. Un formós tió de mida mitjana, somrient com sempre, ignorant de les garrotades que li esperen.

Tenint en compte que els fets passen a Madrid, em costa molt de creure que en una llar madrilenya, a no ser que siguin catalans els qui hi visquin, s'inclogui un tió en tota la parafernàlia pròpia del Nadal, perquè desenganyem-nos, una tradició en què es tracta de donar cops de bastó a un tros de fusta somrient coronat amb una barretina, fins que cagui dolços i petits regals per a la canalla, no fa per a una cultura evolucionada com la mesetària i només pot pertànyer a estranyes i ancestrals tradicions paganes, pròpies dels pobles bàrbars de províncies.

Més enllà d'aquestes consideracions, podria ser també una subtil maniobra dels sempre eficaços serveis d'intel·ligència espanyols, que podria tenir com a mínim, dues lectures. La primera, seria la voluntat integradora d'aquesta tradició nostra. Aberrant, sí, però políticament correcte per tal de fer veure que ells, els espanyols, també estimen les nostres tradicions i fer-nos palesa una sospitosa estimació sobtada per les nostres absurdes pràctiques nadalenques.

La segona seria l'al·legòrica. És un avís pels deslleials separatistes. El missatge és clar. Compte!, diu. Veieu aquest tros de fusta que surt en l'escena? Doncs aquest tronc d'expressió estúpida com la vostra sou vosaltres. I ja sabeu el seu destí. Ser apallissat fins que rebenti, i en el vostre cas, no per a cagar caramels, sinó per arribar a abjurar dels vostres sentiments i abraçar la causa pàtria.

Fetes aquestes interpretacions segurament delirants, el que ells no saben però, és que el tió, per molts cops que se li donin, ni es trenca mai, ni perd el somriure, ni molt menys perd la barretina. Cagui el que cagui, resta allà, impassible en el pas del temps, aguantant tots els càstigs que li vinguin al damunt, per molt insistents que aquests siguin i que Nadal darrere Nadal seguirà allà, observant i tenint cura de la seva veritable essència.