"El primer Nadal sense la meva àvia, els seus nets hem cuinat els seus plats"

Ens diuen que hem tingut sort, i tenen raó. Gaudir d'una àvia fins als 99 anys és un privilegi que hem espremut fins a l'últim dia. Però la racionalitat no consola quan arriba el primer Nadal amb la seva cadira buida. Enguany no hem fet aquell pelegrinatge al seu pis de Fabra i Puig. Recordo pujar les escales esbufegant -un tercer que, amb l'entresol i el principal, era en realitat un cinquè sense ascensor-.

Hi anàvem ben abrigats i no ens trèiem l'abric de seguida, perquè ella no era gaire d'encendre l'estufa, però només travessar la porta el fred s'esvaïa: ens rebia el seu somriure i aquella olor inconfusible d'escudella que ja feia hores que bullia. Durant dècades, ella ha estat l'arquitecta invisible del nostre dia de Nadal: el xup-xup de bon matí o el farcit perfecte dels canelons que ens reunia a tots a taula.

La por que la tradició marxi amb ella hi és, però els nets vam prendre la decisió de posar-nos el davantal. Hem replicat les seves receptes, sabent que no tindran exactament el mateix gust, però sí el mateix sentit. Perquè mantenir vius els seus plats no és només cuinar; és un acte de resistència a l'oblit, una mostra de respecte i la forma més sincera que tenim de dir-li que, encara que la cadira estigui buida, ella continua presidint la taula.