La fam com a arma de guerra

A Gaza, la imatge de la fam va tornar a ocupar el centre de l’escenari el 2025. El bloqueig de l’ajuda humanitària, els combois detinguts i els passos tancats van posar el focus sobre una pràctica que es repeteix en altres conflictes, des d’Ucraïna fins al Sudan. L’escassetat d’aliments i aigua no és només una conseqüència col·lateral dels camps de refugiats, sinó part de la lògica del combat.

"No és només la guerra el que fa que la gent fugi: també l’escassetat d’aliments, perquè quan es trenca el corredor de proveïment, el menjar no arriba", explica a EL PERIÓDICO Lakachew Getnet Workineh, cap de nutrició i seguretat alimentària de l’ACNUR a Gambela, Etiòpia, a on arriben sobretot desplaçats sudanesos. És una dinàmica coneguda en contextos de violència prolongada: quan esclata el conflicte, "es bloqueja el transport i una part del país es queda sense aliments".

El Sudan és avui un dels exemples més extrems. Després de la presa d’Al-Fashir, a Darfur Nord, milers de persones han fugit cap a Tawila relatant assassinats, tortures i segrestos. Les organitzacions humanitàries descriuen camps de desplaçats saturats, amb tot just 1,5 litres d’aigua per persona al dia i sense prou accés als aliments. "La principal causa de la fam és que no hi ha accés a prou menjar", resumeix Workineh, pel bloqueig actiu de l’ajuda. "S’està proporcionant al voltant del 40% de l’assistència alimentària diària recomanada, i no hi ha alternatives d’ingressos o mitjans de vida per accedir a menjar", afegeix.

Impacte de per vida

L’impacte no sempre es mesura en morts immediates. "La mortalitat no és el més alt: el problema és que la malnutrició està augmentant", adverteix el cap de l’ACNUR, ja que les conseqüències són a molt llarg termini. La fam, així, opera com una arma silenciosa i les conseqüències per als que sobreviuen són de per vida.

"El problema més seriós és el retard del creixement: no és només ser més baix, és un impacte en el desenvolupament cognitiu", assenyala Workineh. La diferència és clau: "La desnutrició aguda pot tractar-se; el retard del creixement, una vegada passat el període crític, és en gran manera irreversible". El període en què es pot actuar és una finestra dels primers 1.000 dies: des de la concepció de la criatura fins als dos anys.

Els suplements nutricionals, com barretes i batuts, que es donen als camps de refugiats per salvar les persones i els menors malnodrits de la mort tenen un sostre, i és que una alimentació variada i d’aliments reals és imprescindible. I el mal es transmet. "El retard del creixement té efecte intergeneracional: una nena desnodrida té més risc de tenir fills desnodrits". No és una hipòtesi, insisteix: "És una evidència científica: si no es trenca el cicle en la primera infància, la malnutrició es reprodueix en la generació següent".

La desnutrició multiplica altres crisis. "Debilita el sistema immunitari i augmenta la susceptibilitat a malalties", afegeix Workineh. Fam, malaltia i pobresa es reforcen entre si. "No és només fam: és més malaltia, pitjor desenvolupament i menys capacitat d’aprendre i prosperar". Trencar aquest cicle exigeix anar més enllà de l’emergència alimentària i mirar cap a qui sosté la supervivència quotidiana als camps: les mares. Des d’aquesta lògica va néixer el Projecte Mom (mama), que situa la mare en el centre de la lluita contra la malnutrició infantil, i que la Fundació la Caixa desenvolupa amb l’ACNUR des del 2017. La iniciativa sorgeix de la paradoxa que en els conflictes armats "les que més pateixen són les dones i els infants", que arriben als camps de refugiats amb nivells de desnutrició molt elevats, però també són elles les que articulen la societat desplaçada.

"En camps de refugiats, crear un programa específic de malnutrició ja és innovador, perquè gairebé mai hi ha pressupost per fer-ho", explica Ariadna Bardolet, directora del Departament de Programes Internacionals de la Fundació la Caixa. "Per això, posar la mare al centre és clau per a la prevenció, diagnòstic i tractament de la malnutrició", afegeix. Així, des del 2017, han aconseguit reduir la desnutrició aguda del 24% al 10%, una xifra impensable amb intervencions d’un o dos anys.

"Situació catastròfica"

Les oenagés coincideixen en el diagnòstic. "La fam és una arma de guerra, i és bastant eficaç", resumeix Elise Nalbandian, responsable d’Oxfam a l’Àfrica, al parlar del Sudan, però amb una mirada que s’estén a altres conflictes. El bloqueig de l’ajuda humanitària, remarca, no és una excepció. "Fugen de la violència i el conflicte, i després corren cap a la fam", explica. La sensació d’emergència permanent es repeteix: "Diem que això no té precedents fins que, tres mesos després, torna a empitjorar".

Notícies relacionades

El Iemen trenca amb els Emirats per recolzar els separatistes del sud

Trump 2.0, o com aconseguir capgirar el món (i els EUA)

Els informes internacionals reforcen aquesta lectura. A Gaza, l’última anàlisi de l’IPC assenyala un alleujament fràgil arran de l’alto el foc d’octubre del 2025, però 1,6 milions de persones continuen en nivells greus d’inseguretat alimentària, amb més de 100.000 encara en situació "catastròfica" de fam (5 sobre 5). A Ucraïna, un estudi sobre el setge de Mariúpol conclou que la inanició va ser un mètode deliberat per forçar la rendició. Al Sudan, el mateix comitè de l’IPC considera plausible classificar com a Fase 5 de fam la zona assetjada d’Al-Fashir, on fins i tot un 30% de la població estaria a punt de morir-se de gana.

Des de l’ACNUR, insisteixen que, mentre les guerres segueixin, la fam es perpetuarà. "Tractem un infant durant mesos, millora, torna a casa seva... i dos mesos després torna desnodrit. Aquest és el cicle", resumeix Workineh. El tractament funciona, però no n’hi ha prou davant d’unes causes estructurals intactes. "Podem curar-los amb tractament, però si no hi ha prevenció tornen a recaure", afegeix. Per això, les solucions han de venir d’un enfocament holístic i a llarg termini: menjar i aigua, i sanejament, acompanyat de suport emocional.