"L'adaptació curricular dels nens amb altes capacitats s'ha de fer a l'escola i amb professionals qualificats"

Tinc un fill diagnosticat amb alta capacitat amb doble excepcionalitat. Crec que l’alta capacitat no és una malaltia sinó més aviat una etiqueta una mica calaix de sastre, que hauria de servir perquè desde l’escola es faci una adaptació curricular, un PI (Pla Individualitzat).

De persones amb alta capacitat n’hi ha de molts tipus: alguns passen totalment desapercebuts perquè s’adapten al sistema educatiu, d’altres brillen perquè el seu processador és com el de la majoria, però més potent, i d’altres tenen un processador tan diferent que no hi ha manera que s’adapti al que el sistema educatiu espera d’ells.

El problema rau especialment en aquest darrer grup: en els que justament no s’adapten tan fàcilment perquè la seva alta capacitat en realitat és una neurodivergència que ve acompanyada d’altres trastorns (de l’atenció, de l’espectre autista, de la lectura, del càlcul…).

L' etiqueta d’alta capacitat sovint eclipsa la resta de peculiaritats de qui la porta, distorsionant la mirada i expectativa desde l’escola, que confon alta capacitat amb alt rendiment i penalitza el que jutja, erròniament, com una manca d’esforç. Des d' Educació es deixa en mans d’un professor/a, amb més o menys vocació, la decisió de si s’ha de fer o no una adaptació curricular, l’anhelat PI.

Professors que sovint encara no coneixen els nens, que no són especialistes en el tema són els que han de rebre el diagnòstic i decidir. Malgrat que ja hi ha un diagnòstic, el deure d’assistir el potencial d’aquests infants es deixa en mans del que bonament pugui/vulgui fer aquell docent a l’aula, si és que prèviament s’ha “cregut” el diagnòstic.

En el nostre cas, tot i començar el recorregut quan el meu fill va fer 5 anys, quan se’l va qualificar de nen precoç, i després de confirmar-ho als 7 anys, i de nou als 12 anys, a dia d’avui no només no tenim PI, sino que encara veiem com les seves notes reflexen aquesta visió distorsionada de l’alta capacitat, que no només no ajuda sinó que penalitza aquesta neurodivergència per l’expectativa tan errònia com injusta que comporta aquesta etiqueta tan “calaix de sastre”.