La meva història a la vora del mar

Fins als 7 o 8 anys vaig passar llargues temporades d'estiu, al poblet mariner de Calafell platja, on havia nascut el meu pare. Als anys quaranta, era un petit poble de pescadors amb cases unifamiliars i pocs estiuejants, també hi havia petits comerços on es podia trobar de tot i algun bar restaurant on, en dies assenyalats, els meus pares anaven a prendre el vermut ben elegants, per veure i fer-se veure. Teníem una casa enfront de la platja, amb grans finestrals; a la porta hi havia una cortina de cordó per evitar que entressin les mosques. Des del menjador vèiem com es banyava la gent, algun tresmall recollint la xarxa i, per damunt seu, el vol majestuós de les gavines.

Els dies de vent, havíem de tancar la finestra perquè no entrés la fina sorra. A la part de darrere teníem un hort on el meu pare conreava verdures i es feien uns tomàquets molt gustosos. Quan el meu pare regava, jo l'ajudava amb gran delit. També hi havia un llimoner en el qual lligàvem una hamaca on descansava, dels meus jocs, les tardes caloroses. A la nit, tots d'hora a dormir, el silenci solament es trencava pel remoreig de les onades, i, a la matinada, ben aviat ens despertava el cant del gall.

Igual que tots els nens del poble, portava quasi sempre el banyador, i per això tots estàvem ben bronzejats. Per la qual cosa era molt fàcil identificar els nens nouvinguts. Pobres nanos!, fins que no agafaven una mica de color, els costava ser acceptats. A l'estiu, cap al tard, per poder gaudir de la brisa del mar, la gent acostumava a treure les cadires al portal de la casa, feien petar la xerrada i alhora tenien el costum de regar el voltant. Per a qui passejava, la frescor que desprenien els carrers era molt agradable, i el convidava a aturar-se per afegir-se a la conversa i aprofitar per prendre un glop d'aigua fresca del càntir que sempre tenien a mà.

Quan arribaven les barques del peix, tremalls i traïnyeres, corria per ajudar-los a estirar la corda per a treure la barca de l'aigua, i els pescadors, que eren amics del meu pare, em donaven un grapat de peix com a pagament del meu treball. O així ho creia jo! Aleshores, ufanós, corria a portar-lo a casa perquè la mare el cuinés per sopar. Que deliciós que estava!

Ara acluco els ulls i em trobo assegut a la vora del mar contemplant la seva immensitat, sentint les onades trencant la sorra. Tot just em mullen els peus, sento la frescor, oloro la seva fragància i m'omplo tot jo de pau i llibertat!