El dia que arribi la independència

Hi va haver un temps, l'any 1977, després de la Transició, que amb gran il·lusió i bones sensacions vaig arribar a creure en una futura Espanya, pacificada i unida. Després d'haver deixat enrere el tràgic cisma d'una cruenta guerra civil i els estralls i les humiliacions d'una maleïda i interminable dictadura, semblava que es posava en marxa un estat nou i modern en el qual l'esperat encaix Espanya-Catalunya finalment s'aconseguiria i predominaria la solidaritat i la llibertat en tots els seus mòduls democràtics. I sobretot el respecte entre uns i altres.

Avui, un dia de 'l any 2018 transitats més de 40 anys i vist l'enganyós resultat d'aquesta proclamada modèlica transició, la meva esperança ha acabat sent decebedora. Si vaig voler seguir sentint-me espanyol, les evidències no m'ho han facilitat pas gens. La meva gran decepció aflora en comprovar que segueix existint un poderós i irreductible sector d'ideari totalitari, arrogant, embadalit de grandeses, immers en il·lusòries ínfules imperialistes en el qual segueix molt present l'esperit borbònic des de l'any 1714. Felip V, com a segona part de la seva victòria militar contra Catalunya, pretenia, a més, esborrar-la identitàriament i culturalment fent desaparèixer tot signe de peculiaritat. Uns jerarques i adinerats fidels hereus, addictes d'aquell heroi, segueixen presents i actius, aferrats al mateix afany demolidor malgrat el tricentenari transcorregut.

Resulta que, com a deriva de tot un seguit de frustrades experiències viscudes, després del canvi -que no ha sigut tal-, la meva íntima sensació s'ha anat remodelant fins al punt d'arribar a assumir que el meu interior sentiment de pàtria és el que m'identifica amb la territorial Catalunya. De veritat que no m'embarga la més mínima hostilitat respecte d'una global i immensa Espanya poblada per persones, si bé històricament molt manipulades, políticament i irregularment governades.

Espero i desitjo que la meva estimada Catalunya, secularment espoliada i maltractada, s'independitzi algun dia d'aquest estat centralista que, inspirat més en un retrògrad ideari totalitari que en un democràtic liberalisme, es mostra més procliu a la involució que no pas a l'evolució. Tant de bo la història futura ens reservi el gloriós moment en què aquesta raquítica democràcia actual, ja més madura i revitalitzada, permeti replantejar el tema i optar pacíficament a l'aspiració catalana.

Soc conscient que veure realitzat aquest ideal no serà gens fàcil. De manera que, lluny de partidismes i fanatismes, haurà de ser una molt ben organitzada i compacta unió del poble català. L'actual generació, que és la que compta amb el repte d'activar el procés, li toca treballar a tota intensitat, però també amb tota racionalitat.

Jo, com quasi nonagenari que soc, no podré gaudir d'aquest moment, però em quedo amb la sensació que la celebració que aquest dia arribarà, i podria ser, inclús, amb la treballada acceptació de l'Estat espanyol. Que maco!