Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

S’ha associat Pony Bravo amb l’estela del rock andalús dels 70, terreny en el qual han prosperat nombroses bandes en els últims temps, però el seu estil, molt en particular en el seu cinquè àlbum, Trópico, és una altra cosa i apunta més cap a l’exploració de territoris desconeguts que no pas a evocar o recrear formes ja existents. Ells insisteixen en aquesta idea, posant en el centre «el punt de vista de la cultura crítica» i marcant distàncies amb «aquesta bombolla» que sembla ser Andalusia, carregada d’arquetips que poden arribar a esborrar el talent.

Parlem amb Daniel Alonso, vèrtex del trio originari de Sevilla, que ara treballa a distància perquè Pablo Peña viu a Madrid i Darío del Moral, a Barcelona. Trópico desafia les categories sonores ordinàries amb la seva evolució de la psicodèlia amb ressonàncies de funk lisèrgic, dub, guitarres afrobeat i ressons andalusins, tot això tocat per esclats de so exòtic dels anys 50. Un gènere que els sembla inspirador perquè «partia d’una invenció i no es basava en el folklore real», apunta. «Hem utilitzat aquesta influència per relacionar-la amb Sevilla i amb Andalusia, on s’ha desenvolupat un clixé de cultura que funciona com una illa exòtica».

Pony Bravo es col·loca entre una sintonia natural amb allò local, la tradició andalusa que pivota entorn del flamenc i el rebuig cap al «xovinisme i l’orgull de bandera», apunta Alonso. El seu estil evita tant «caure en la simple defensa d’allò local» com també el contrari, «ser autodestructius», medita, «perquè tenim molt carinyo a tots aquests elements de la tradició». Però creu que «si Sevilla o Andalusia es converteixen en una espècie de Venècia, que viu del turisme, és interessant parlar del que això provoca en la cultura».

Notícies relacionades

La Oreja de Van Gogh, amb Amaia Montero de nou, torna als escenaris: concert al Sant Jordi el 2026

Fry House: les ‘burgers’ japoneses d’un artista i un consultor

Tasca complexa

Trópico reflecteix la cavil·lació filosòfica sobre el que s’espera d’un creador per haver nascut en cert lloc. Tasca complexa, indica Alonso, la d’esquivar el modus operandi dominant. «És David contra Goliat, però potser l’obligació dels projectes independents és generar una mica de reflexió». Així fa 16 anys que Pony Bravo fa música, «un petit miracle» en aquest «camí ple de pedres i corbes» que avui els porta a Paral·lel 62.