"Tots els meus esforços s'han esvaït per la decisió injusta d'un tribunal"

Em vaig presentar a unes proves per aconseguir una de les 39 places d’auxiliar de serveis que oferia la Universitat de Barcelona. En les dues primeres proves, la de tipus test amb preguntes relatives al temari, i la de supòsits pràctics (les dues de caràcter objectiu), vaig obtenir molt bon resultat quedant entre les 25-30 primeres de les 400 i escaig persones que s’hi van presentar.

Una altra prova era l'entrevista (la de caràcter subjectiu). Vaig ser qualificada amb una puntuació baixíssima. Per poder saber el motiu d’aquesta inversemblant valoració, vaig presentar un recurs. Els arguments que s’exposaven en la contestació per tal de justificar la nota, no eren, sinó, un seguit de despropòsits. Em van demanar que els expliqués un fet que hagués viscut, del que n’estigués satisfeta, mentre treballava. Els vaig explicar que una professora es va deixar la seva bossa dins d’un departament i que la clau era dins. Se’m va ocórrer contactar amb alguna companya de la senyora que pogués tenir una clau d’aquell departament. Doncs bé, els components del tribunal, van decidir, de manera molt equivocada, que aquella història no era creïble. També, que vaig menysprear el treball d’auxiliar de serveis. En quin cap hi cap que parlis malament del lloc de treball al qual aspires?

Vaig presentar un recurs adreçat al rector. No m’ha contestat. Silenci administratiu, en diuen. Jo en dic "passar del tema". Sovint, dos i dos fan cinc i no passa res. Reviu l’expressió "l’autoritat sempre té raó" i jo afegeixo "encara que no la tingui". Hi ha coses que no canvien. I als senyors i senyores del tribunal, qui els jutja? Tot el temps emprat en l’estudi, l’esforç, els nervis per superar les proves de coneixements s’esvaeixen amb el bufar subjectiu dels integrants del tribunal.