La factura de l’energia nuclear

El debat sobre la conveniència de l’ús de l’energia nuclear per generar electricitat és tan antic com la mateixa energia. Els que ja tenim una edat, recordem aquell eslògan de Nuclears, no gràcies dels anys setanta del segle passat, que avui diríem que es va fer viral en el moment que molts països europeus apressats per la crisi del petroli van decidir apostar per aquesta altra font d’energia. L’actual polarització del debat polític a Espanya, i la permanent cridòria del "tu més i pitjor", ha reviscut aquest vell debat després de l’apagada del 28 d’abril passat, les causes del qual encara segueixen pendents de versió oficial.

Entre els arguments a favor i en contra de continuar utilitzant l’energia nuclear també es recorre als de caràcter fiscal. És cert que aquesta energia està subjecta a múltiples i diversos tributs i prestacions patrimonials que, en un mercat lliure d’electricitat, afecten directament la seva rendibilitat econòmica, però d’entrada no és gens diferent del que passa en altres sectors de l’economia. Entre els principals impostos específics de les nuclears trobem l’impost sobre la producció i l’emmagatzematge de combustible nuclear i residus radioactius, i també l’impost sobre el valor de la producció de l’energia elèctrica. Els dos impostos representen més del 50% de la tributació específica de les empreses del sector.

Mentrestant, entre les taxes i altres prestacions patrimonials destaquen el gravamen per la gestió i l’emmagatzematge dels residus a llarg termini i pel cost del tancament de les centrals nuclears, coneguda com taxa Enresa, i el cànon hidroelèctric que les nuclears paguen per la utilització de les aigües continentals per a la producció d’energia elèctrica, avalat al seu dia pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. A tots aquests s’hi han de sumar a més els impostos autonòmics i locals que també graven l’activitat de les centrals nuclears d’acord amb la seva ubicació. Certament, una amalgama de càrregues tributàries amb una denunciada regressivitat que no seria un obstacle en vista del posicionament del nostre Tribunal Constitucional.

En aquest punt, vull assenyalar la particular situació de Catalunya que, sent una de les comunitats autònomes amb un impost propi sobre instal·lacions nuclears, mitjançant el qual es recapten cada any al voltant de 150 milions d’euros, encara manté una gran dependència de l’energia nuclear perquè, segons Red Eléctrica, gairebé el 50% de l’energia consumida el 2024 en territori català va ser d’origen nuclear i només el 16% va tenir origen renovable, cosa que la situaria en un escenari més complicat que la resta de comunitats en el procés de tancament i desmantellament de les centrals nuclears a Espanya.

Segons les grans elèctriques productores d’energia nuclear, la seva factura fiscal superaria els 1.500 milions d’euros anuals, que suposaria un sobrecost a la producció d’energia de més de 28 euros per megawatt hora (MW h), cosa que consideren insostenible en un mercat amb una participació de les energies renovables que cada vegada és més gran. És per això que reclamen la rebaixa de tota la seva fiscalitat i l’ampliació dels terminis de tancament de les centrals més enllà del 2035 perquè la seva activitat sigui econòmicament viable. Argüeixen que ajornar les dates establertes, a banda d’aportar més estabilitat al mercat elèctric, permetria també diferir en el temps part de l’actual càrrega tributària.

En qualsevol cas, tota aquesta fiscalitat respondria al principi de "qui contamina paga" i buscaria traslladar sobre les empreses contaminants els costos de la seva activitat ignorats pel mercat perquè no s’acabin repercutint als consumidors finals. Tenint en compte que es tracta d’un principi, es concreta i s’aplica mitjançant les normes que el legislador decideix aprovar en cada moment, de manera que té un important component polític. Segons la meva opinió, la fiscalitat no pot ser ni el mitjà ni la solució dels problemes. Sense cap dubte, pot ajudar a reforçar les respectives polítiques públiques, però no seria per si mateixa la via que garanteixi l’èxit d’una decisió política.

Notícies relacionades

La nova llei de barris de Catalunya: ¿què és i quins municipis podran beneficiar-se'n?

Oriol Junqueras: «Ens mantenen inhabilitats, perquè se saben incapaços de guanyar-nos a les urnes»

Però si parlem de fiscalitat mediambiental, la veritat és que la majoria dels anomenats impostos verds existents tampoc complirien amb l’objectiu de reduir les activitats contaminants, ja que la seva efectivitat s’hauria de traduir en una reducció progressiva de la recaptació que tenen fins a desaparèixer a mitjào llarg termini. No obstant, el cert és que els ingressos generats per aquests impostos no només es mantenen en el temps sinó que fins i tot augmenten, i alimenten la percepció que la seva principal finalitat seria bàsicament engrossir les arques públiques sota el discurs de la lluita contra el canvi climàtic.

Per tot això, davant les comprensibles demandes d’uns actors econòmics que se senten amenaçats per un escenari futur gens favorable, les lògiques potestats dels poders públics per tirar endavant les seves decisions i polítiques, així com l’esperança que no siguem els consumidors els que acabem pagant una vegada més, seria desitjable que els que ens representen arribin a un acord sobre el principal, és a dir, fins quan utilitzem l’energia nuclear a Espanya, i després, només després, com es reparteix la factura de la decisió presa, atenent fonamentalment els principis tributaris de capacitat econòmica i progressivitat, i també de seguretat jurídica. Altrament, no només seguirà el debat, també l’amenaça de la foscor, no la d’una possible apagada, sinó la d’una determinada classe política més preocupada en ostentar el poder que en l’interès general que diuen que defensen.