Els sons del silenci

Quan em va arribar la notícia de la seva mort em vaig quedar muda i em van sorprendre unes sobtades ganes de posar-me a plorar enmig del carrer. Incomprensible: no el coneixia. Però suposo que vaig aprendre tant d’ell que això em va fer estimar-lo sense jo saber-ho. Com no apreciar el professor que et va fer veure que la bogeria (llibertat) no et feia estrany sinó especial i diferent davant aquells que mai desisteixen a sotmetre’ns al seu suposat seny (els reconeixeran perquè repeteixen mil vegades allò d’«això sempre s’ha fet així, no vinguis tu ara a canviar-ho»)... Jesús Quintero era el mestre del silenci, però també de les mirades profundes que buscaven pacientment respostes sinceres, mitjos somriures astuts que encloïen complicitat per al pecat o pudor que es donava per entès. També mimava les posades en escena. Ai, aquest micro daurat que recordava que cada paraula és or i és millor no malgastar-los. I, per descomptat, aquest sofisticat i característic estil indumentari de poeta bohemi (quina meravella els seus fulards) on el perfecte i estudiadíssim estat de distracció i deixadesa es contemplava elegant. A més de pensar i reflexionar, el Loco em va demostrar que allò que des de molt petita ja cridava la meva atenció (i acabaria convertint-se en la meva professió) tenia un valor. Jesús Quintero va ser un mestre de la comunicació, de la comunicació no verbal...

Un dels elements més essencials de la comunicació no parlada és el silenci. El secret de la persuasió i seducció dels discursos de Barack Obama eren precisament les pauses. Tan segur estava del seu missatge que li permetia a l’oient que el digerís, assimilés i gestionés. Perquè la informació es converteixi en coneixement és essencial una transició basada en la interpretació del contingut ofert i és necessària la pausa. Quan no es té por del que s’afirma, un deixa temps perquè les paraules reposin. En el costat oposat al silenci profund que proposava Quintero trobem avui la majoria de polítics i tertulians amb les seves diarrees verbals. Si els sents pots arribar a pensar com parlen de bé i quant saben; però quan atens el que estan transmetent, sense parar-se ni tan sols a respirar un segon, escoltes soroll. És a dir, el no-res i el més immens dels buits. El silenci –el temps per a la reflexió i el repòs– percebut i venut com un error de la comunicació. ¡De bojos!

En canvi, els sons del silenci són innombrables. El de l’acompanyament, el del respecte, el de la fatiga, el de la indiferència, el del desig... També el de la denúncia davant una injustícia. Un dels silencis més impactants dels últims anys en la comunicació política va ser el protagonitzat per Pili Zabala en un debat electoral per a les eleccions d’Euskadi el 2016. La germana de Joxi Zabala, assassinat pel GAL, li va preguntar a Alfonso Alonso (PP) si la considerava víctima del terrorisme. Davant el sobtat quequeig del popular, Zabala el va mirar (va travessar) en silenci.

Quan arriba el silenci, intensifica la bellesa i la bondat del que es diu, fa, pensa, defensa o admira. Però de la mateixa manera, el silenci recalca la lletjor, mesquinesa, fallada o submissió d’una situació, comportament o actitud. Per això també s’ho tem. Perquè de vegades el silenci es converteix en el pitjor dels còmplices. Abans de tallar-se la cua en sororitat amb les dones iranianes, és el que li va retreure l’eurodiputada sueca d’origen iraquià, Abir Al-Sahlani, a Josep Borrell al Parlament Europeu. Perquè l’alt representant de la UE per a Afers Exteriors no va dir ni piu (silenci covard) de l’assassinat de Mahsa Amini a la cimera de l’ONU celebrada fa uns dies a Nova York.

Notícies relacionades

Jesús Quintero, el ‘boig’ entrevistador pausat

¿Quant viuen els gats?

I és irònic que Jesús Quintero acabés sent víctima també d’un dels pitjors silencis: la censura. TVE es va negar a emetre la seva entrevista a José María García, on el periodista esportiu assenyalava Florentino Pérez de mafiós. El Loco es va girar als assenyats i els va advertir que aquell silenci maleït que li imposaven era intolerable i la mort de la professió. I amb un silenci ple de dignitat, els va mutejar i va marxar.

Visca Jesús Quintero i els seus sonors silencis.