Entendre-hi + amb la història

Maura, un cognom per a la història I + Història

De vegades només ha d’aparèixer un nom en un article perquè la porta de la història s’obri de bat a bat. Fa uns dies, Ernesto Ekaizer esmentava la família Maura i és inevitable recordar la importància d’aquesta estirp.

Maura, un cognom per a la història I + Història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Hi ha una sèrie de dates, llocs i noms que, si s’ha passat per una carrera d’història, actuen com una espècie de detonants que et connecten immediatament amb episodis del passat. És inevitable. Són com els enllaços web de la memòria. Va passar divendres, al llegir una de les minucioses cròniques on Ernesto Ekaizer dissecciona amb precisió de microcirurgià els foscos entramats de la corrupció sistèmica que corca les estructures de l’Estat espanyol. Segons explicava el periodista, entre els implicats en un trust, juntament amb el rei emèrit i Manuel Prado y Colón de Carvajal, estava Joaquín Romero Maura. Com hàbilment recordava Ekaizer, Maura és un cognom de profundes ressonàncies per a la història del segle XX espanyol. El besavi de Romero Maura va ser Antonio Maura Montaner, cap del partit conservador i un dels personatges més rellevants de la monarquia d’Alfons XIII.

Nascut a Mallorca el 1853, inicialment va militar en el partit liberal. Cal tenir en compte que a Espanya, després del fallit intent de la Primera República de 1873, es va restaurar la monarquia en la figura d’Alfons XII i les classes dirigents van implantar un sistema d’alternança de partits inspirant-se en el que funcionava al Regne Unit. Així, a partir de 1875, entre conservadors i liberals es van anar repartint el poder; del que de seguida se’n va dir ‘turnisme’. Les votacions electorals importaven poc, perquè el sistema estava dirigit des de dalt.

Inicialment, el mecanisme va donar estabilitat i semblava funcionar, però deixava al marge massa gent (des del carlisme al catalanisme i al socialisme, per exemple) i, a més, tothom coneixia les corrupteles i interessos particulars que marcaven l’agenda del Govern i dels diputats. Davant aquest panorama algunes veus van començar a reclamar arreglar les coses i es va posar de moda la paraula ‘regeneracionisme’, que es va convertir en el Sant Greal de la política espanyola. Tothom tenia la seva recepta ideal per aconseguir dotar el país d’un sistema institucional homologable a les grans potències europees. Maura va ser un d’ells, amb el que es va conèixer com a ‘maurisme’.

Maura era un polític perfectament adaptat a la Restauració. Havia sigut ministre amb els liberals i, quan el 1902 va saltar als conservadors, va ser cap del Govern entre 1903 i 1904 i durant el bienni 1907-1909. En aquell moment, les costures de la política espanyola tiraven per tot arreu i quan el 1913, arran de l’enèsima crisi de Govern, ell havia de tornar a assumir la presidència del Consell de Ministres, s’hi va negar i va abandonar el Congrés, fent una dura crítica als partits i al turnisme. En aquesta escissió, el van seguir part dels quadros dirigents i la majoria de les joventuts conservadores.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Costa molt posar paraules al que significava exactament el maurisme. De fet, els historiadors encara discuteixen com definir-lo. Encara amb el perill de no ser prou exactes, es pot dir que els mauristes eren catòlics, monàrquics, nacionalistes espanyols i partidaris d’un cert reformisme social, que atengués les necessitats dels desfavorits (això sí, tot controlat des de dalt i amb moderació). En realitat, el maurisme va ser un paraigua d’una part de la dreta descontenta amb el sistema de la Restauració, que s’esquerdava per tot arreu.

Igual com la resta de moviments regeneracionistes, aquest tampoc va aconseguir gaires coses. Quant al seu impulsor, va tornar a ser president del Govern en tres ocasions: 1918, 1919 i 1920-21, encapçalant executius d’unitat nacional. Era evident que la Restauració ja era incapaç d’afrontar la tensió social amb un moviment obrer cada vegada més actiu, ni tampoc era vàlida per acabar amb el descrèdit de la classe política ni de la monarquia, amb un Alfons XIII cada vegada més criticat. De fet, Maura li va aconsellar que no s’impliqués directament amb el cop d’Estat de Primo de Rivera de 1923, però el rei estava enlluernat amb el que estaven fent Mussolini i Víctor Manuel III a Itàlia i no li va fer cas. El polític conservador no va veure el desenllaç d’aquella nova etapa perquè va morir el 1925, als 72 anys. Mentrestant, els mauristes van virar encara més a la dreta.


Notícies relacionades

Dinastia política

La majoria del maurisme va ser favorable a Primo de Rivera, però un dels fills del polític, Miguel Maura, al veure la deriva del règim dictatorial va canviar cap al republicanisme moderat i va arribar a ser ministre durant la Segona República. Després va haver d’anar-se’n l’exili. Primer, per l’amenaça de sectors anarquistes i després, per la repressió franquista.

Entendre-hi + amb la història