Taüts per a tothom | + Història

Aquest canvi de costums és la continuació del que va començar a produir-se a finals del segle XVIII quan es va iniciar el procés de construcció dels primers cementiris fora dels recintes urbans. A Europa occidental, quan el cristianisme es va convertir en hegemònic en el segle VI, es va instaurar la tradició d’enterrar els cossos a les esglésies o al terreny limítrof, perquè es considerava que allà els morts tindrien més protecció divina. De fet, el lloc de més privilegi on podia ser inhumat era a prop de l’altar, ja que és on el sacerdot oficia les cerimònies litúrgiques.

A mesura que van anar passant els segles, aquest costum va topar amb els canvis que es vivien al Vell Continent. D’una banda, l’augment demogràfic provocava una excessiva acumulació de cossos en zones molt petites, sobretot quan es declaraven epidèmies. I, d’altra banda, els nous coneixements científics consideraven perillós tenir cadàvers en descomposició tan a prop; perquè malgrat que encara no es coneixia la microbiologia i els metges es basaven en la teoria dels miasmes (vapors pestilents que suposadament eren els transmissors de les malalties), ja eren conscients que no era una bona idea tenir les restes de víctimes de mals contagiosos dins els temples on s’anava a resar cada dia.

Així, al segle XVIII, es van començar a aprovar lleis per obligar a edificar cementiris als afores. El 1776 ho va ordenar Lluís XVI a França i, el 1787 a Espanya ho va fer Carles III arran de l’epidèmia que s’havia produït sis anys abans a la província de Guipúscoa, on els morts havien sigut amuntegats de qualsevol manera.

No obstant, la població era reticent a canviar una manera de fer tan arrelada. Per molt que un rei ho ordenés, no tothom volia treure els seus morts fora de la ciutat. El canvi definitiu va arribar amb el nou segle, perquè un dels que més va ajudar a impulsar aquesta mesura higiènica va ser Napoleó. A partir de 1801, a més, va obligar a utilitzar taüt per a tots els morts. La mesura primer es va aplicar a París però es va anar expandint al mateix ritme que ho feia el seu imperi.

Fins aquell moment l’ús d’un receptacle per dipositar un cadàver era limitat als estaments més elevats de la societat. La idea napoleònica era evitar que hi hagués fosses comunes que s’obrissin i es tanquessin constantment amb els perills que comportava per a la salut pública. Així doncs, al segle XIX el fèretre va començar a convertir-se en el centre de les activitats funeràries. Ara bé, les classes més riques van trobar la manera de diferenciar-se dels pobres a través de la sumptuositat. No tots els taüts eren (ni són) de la mateixa qualitat ni del mateix material, ni totes les tombes són iguals. Per comprovar-ho només fa falta passejar-se pels cementiris i descobrir la bellesa d’alguns panteons i escultures que els decoren.

Aquest art funerari cada vegada crida més l’atenció dels estudiosos i del públic en general, sent considerat un element patrimonial més com qualsevol altre, fins al punt que molts cementiris ofereixen rutes per descobrir les tombes més boniques.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Al cap i a la fi, aquells que es van gastar un dineral a les seves tombes han aconseguit el que perseguien: ser admirats i recordats fins i tot després d’haver traspassat. La memòria dels vius és el que més ens acosta a l’eternitat.

---

Caixa amb alarma

Amb la generalització de l’ús dels taüts, una de les obsessions que més va proliferar durant el segle XIX va ser la por de ser enterrat en vida. Això va fer que moltes funeràries oferissin alguns models de caixa amb un sistema d’alarma incorporat, com un fil lligat a les mans del difunt que, si es movia, activava una campaneta immediatament.