Morir a Barcelona

D’això i més, de la cultura funerària a Barcelona, parla ‘Ningú se n’escapa’ (editorial Lloproig), un llibre escrit per quatre historiadors (Pau Vinyes, Gregor Siles, Margarida Salvadó i Alba Vendrell), que recorre el com i on de les inhumacions a Barcelona des del segle VI abans de Crist fins a l’actualitat. «Del paleolític hi ha rastres d’assentaments, però no funeraris. Amb el neolític apareixen les primeres poblacions humanes estables i comença una relació amb el paisatge i això inclou els enterraments», explica Siles. I d’aquella època és la barcelonina més antiga que es coneix. Una dona d’uns vint anys de 158 centímetres d’alçada. La van trobar asseguda en una petita fossa amb les cames i els braços recollits sobre l’estómac i recolzada en una paret mirant a ponent a la plaça de la Vila de Madrid, on hi ha la necròpolis romana més ben conservada de la ciutat, tot i que la desconeguda va néixer i va morir entre els anys 5535 i 5460 abans de Crist, quan encara faltava molt per a la fundació de Barcino.

Incineració ibera

Impossible saber amb certesa com va ser la seva inhumació, si hi va haver una festa o qualsevol altre tipus de ritual. Si va ser o no un comiat de multituds. Sí que ho van ser els de Francesc Macià, Buenaventura Durruti, Jacint Verdaguer, Prat de la Riba i Antoni Gaudí. I així ho explica el llibre. El del poeta de Folgueroles va ser el primer funeral del segle XX de dol col·lectiu amb desmais inclosos, el 1902. No es va quedar enrere, el 1936, el líder anarquista, el taüt del qual va ser portat a braços pels seus companys i va tardar un quant temps a recórrer la Via Laietana. Però de les inhumacions més antigues els detalls a conèixer són menors o fins i tot nuls. És el cas dels ibers de Barcelona. No s’han trobat vestigis fúnebres. És veritat que es tractava d’una cultura que apostava per la incineració, però tampoc s’han trobat espais custodis de les cendres que col·locaven en urnes.

Més coneguts són els costums funeraris de Barcino. Aquí, com a totes les colònies romanes, el recinte urbà, el ‘pomerium’, era sagrat i per tant estava vetat a la inhumació. Els documents indiquen que a la colònia Genetiva Iulia (Osuna, Andalusia), saltar-se la llei suposava una multa de 5.000 sestercis, i se suposa que a Barcino havia de ser el mateix. De manera que les necròpolis d’aquella època s’ubicaven extramurs i a prop dels camins. És el cas de la conservada (i museografiada) a la plaça de la Vila de Madrid: 85 sepulcres que han donat molta informació de la societat del moment. «És molt interessant veure com des del món funerari es pot deduir com era el món en un període determinat», assegura Siles.

Làpides sense nom

Els primers cristians van mantenir certs costums romans, com les inhumacions fora de la ciutat, tot i que a diferència dels seus predecessors no van aprofitar necròpolis antigues, sinó que en van crear de noves. Tampoc compartien el costum pagà d’identificar el difunt en una làpida o si ho feien, ho feien sobre materials peribles que no s’han conservat. L’excepció és el nen Magnus, l’única llosa funerària d’aquest període, el segle V, amb nom trobada a Barcelona. Va aparèixer a Sant Gervasi, té simbologia cristiana i el següent epitafi: «Aquí descansa Magnus, un nen fidel, en pau, que va viure tres anys» A partir del segle VI, els enterraments van passar a ser intramurs, primer per a les elits i després per a tothom. I així van néixer els cementiris parroquials, avui convertits en places de passeig. Són les que hi ha al costat dels temples medievals: com la plaça de Santa Maria (Santa Maria del Mar), la del Pi (Santa Maria del Pi), la de Sant Pere (Sant Pere de les Puel·les) i la de Sant Jaume (on ara hi ha l’ajuntament, antany s’aixecava l’església de Sant Jaume).  

Els cementiris parroquials en van tancar, entre 1786 i 1787, per decret i per higiene, i per obra i gràcia de Carles III. «Hi va haver molta oposició perquè estaven molt arrelats en la societat. La idea inicial era traslladar els cossos però no es va culminar. Possiblement es van buidar les zones més superiors però no les més profundes», puntualitza Siles. Cementiris convertits en places i ravals en cementiris. El primer a inaugurar-se fora de la ciutat va ser el del Poblenou, inicialment utilitzat per als pobres i després reconstruït, entre 1816 i 1819, per a tothom. Malgrat l’oposició ciutadana, el 1821 se’n va veure la utilitat. Aquell any la febre groga que va assolar Barcelona va matar més de 6.000 persones, que hi van ser enterrades. 

Pesta negra

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Tot i que el cementiri del Poblenou no és l’únic que acull víctimes d’epidèmia. El 2012, sota la sagristia de l’església de Sant Just i Pastor es va localitzar una fossa comuna amb morts dels episodis de pesta negra que al segle XIV van arrasar Europa. Cent vint cossos de totes les edats coberts de calç viva. Més o menys la mateixa quantitat que les obres de construcció de la línia del tren d’alta velocitat de la Sagrera van deixar al descobert, el 2008. Un hipogeu, datat entre 2800 i 2600 abans de Crist, amb víctimes del mateix mal. Es creu que van morir a causa d’una epidèmia perquè es van enterrar simultàniament i no tenen ferides. I perquè s’han documentat nombrosos cadàvers, a diferents assentaments europeus amb la mateixa cronologia i amb el mateix bacteri que va provocar l’anomenada plaga de Justinià, al segle VI, i la pesta negra al XIV. 

Són algunes restes que desgrana el llibre i es poden veure o trepitjar a la ciutat, però també n’hi ha que simplement han desaparegut, com el dolmen que se sap que hi havia a Montjuïc el 1883 i del qual ara no hi ha cap rastre.