La nit més curta amb la història més llarga

Al segle XVII ja eren habituals les fogueres i la pirotècnia. Albert García Espuche, estudiós de la Barcelona de 1700, va descobrir que a les drogueries –que eren els comerços amb més varietat de productes de la ciutat de l’època– hi venien des de petards fins a coets. A part, en la documentació va detectar pràctiques sorprenents, com que es disparaven aquests coets d’un campanar contra un altre. A més, explica García Espuche que llavors els veïns ja es queixaven dels nens que tiraven petards massa sorollosos.

A poc a poc va anar creixent la percepció de perill i les noves autoritats borbòniques van intentar controlar la festa tot i que sense gaire èxit. El 1758 es van regular les fogueres i el 1820 es van prohibir. No només per Sant Joan sinó també per a les revetlles de Sant Pere i Sans Pau, també molt populars llavors. Va ser inútil. La gent va continuar celebrant la nit amb flames i pólvora. Malgrat el descontrol d’una festa d’aquelles característiques, Cazeneuve destaca que no hi solia haver disturbis ni incidents greus. I això no és poc en una ciutat com Barcelona, que s’ha guanyat el sobrenom de la Rosa de Foc.

A mitjans del segle XIX, amb el creixement de la ciutat, van proliferar les revetlles populars. Un dels principals punts de trobada dels grups era l’esplanada a la zona pròxima a la Ciutadella. Allà es menjava i ballava al so de l’orquestra. Sembla que és una de les raons per les quals, a l’hora d’urbanitzar la zona, la nova via va ser batejada com a passeig de Sant Joan. Un altre dels llocs que tenien molta tirada era la muntanya de Montjuïc, on hi havia llocs molt populars com la Font del Gat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan, arran de l’Exposició Universal de 1929 es va instal·lar la Font Màgica, la gent es va començar a concentrar en aquesta zona, tot i que en realitat a tots els carrers i barris hi havia festa. L’antropòleg Manuel Delgado assenyala que nenes i nens eren part crucial d’aquestes revetlles, perquè s’encarregaven de preparar les fogueres amb les fustes i mobles vells que anaven recollint. També assenyala que amb la desaparició de les criatures dels carrers, que abans eren el seu principal espai d’oci fora de l’horari escolar, la festa va perdre un dels seus principals engranatges per mantenir el pols vital que la convertia en allò que els estudiosos anomenen un espai de sociabilitat informal. O sigui, un lloc on divertir-se, passar-ho bé i qui sap si trobar l’amor.

A més, l’increment de la presència més gran del cotxe als carrers sumat a altres elements que afavorien que la gent es quedés a casa, com la televisió, van anar influint en la transformació d’una festa que ara ha traslladat el seu epicentre a les platges. Es pot dir, no obstant, que això tampoc és nou perquè el 24 de juny es considerava l’inici de la temporada de bany. Després de la nit de festa, la ciutadania barcelonina celebrava Sant Joan anant al mar. A finals del segle XIX la platja de Can Tunis era el lloc preferit per donar la benvinguda a l’estiu.