The Munitionettes Cup

A la rereguarda les dones van ocupar el seu lloc, també en aquells espais laborals tradicionalment reservats als homes, com ara la indústria armamentista. A Anglaterra, el 1914, ja hi havia 212.000 treballadores en aquell sector i als darrers anys del conflicte van arribar quasi al milió. Es calcula que el 80% de les municions i del material utilitzat per l’Imperi Britànic durant el conflicte va ser fet per les que popularment s’anomenaven “munitionettes”.

Aquestes obreres invertien les hores lliures en coses que les distraguessin un xic de l’ambient de guerra. Una de les formes d’oci més habitual d’aquelles treballadores va ser jugar a futbol. Al principi només es tractava de partits informals entre plantilles de les fàbriques, però a partir del 1917 es va organitzar una competició reglamentada que va durar dues temporades, fins el 1919. S’anomenava la Munitionettes Cup.

D’entre els molts equips que van destacar, el més famós va ser el Dick, Kerr’s Ladies FC (DK&Co). Estava integrat per treballadores de la fàbrica de material ferroviari Dick, Kerr & Co., situada a Lancashire, i que arran de l’esclat de la Gran Guerra s’havia hagut de reconvertir per produir armament.

Les futbolistes del Dick, Kerr’s Ladies FC van debutar el dia de Nadal de 1917 davant deu mil espectadors en un partit disputat al Deepdale Stadium. A continuació van venir molts altres enfrontaments perquè, a part de la competició, també n’organitzaven amb finalitats benèfiques per recaptar fons pels ferits en combat.

Fins i tot després dels anys de competició oficial, les integrants del DK&Co van continuar celebrant partits de futbol. El 1920, per exemple, van rebre la visita d’un combinat de jugadores franceses que estaven capitanejades per Alice Milliat, una de les promotores de l’esport femení del seu país. Les gal·les van viatjar a Anglaterra per disputar quatre partits d’exhibició contra el Dick, Kerr’s Ladies FC en diferents localitats britàniques. L’èxit de la iniciativa va ser tal que alguns dels partits van aplegar més de cinquanta mil espectadors.

Era evident que malgrat la voluntat de les autoritats que tot tornés a ser com abans de la guerra, les dones havien guanyat un terreny que no tenien intenció de cedir de nou. Els clubs femenins començaven a consolidar-se però la Federació Anglesa no estava disposada a permetre que posessin en perill la rendibilitat econòmica del futbol masculí, on ja es començaven a moure força diners.

Per aquesta raó, el 1921, la FA va prohibir que les dones practiquessin aquell esport a les instal·lacions dels clubs que estaven federats. Públicament no es va esgrimir la qüestió monetària per justificar aquella decisió. Es van esgrimir arguments absurds basats en la hipòtesi que les dones no estaven físicament capacitades per practicar aquell esport.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Amb la prohibició, el futbol femení no podia accedir als millors camps i els clubs de dones es van haver de conformar en entrenar i jugar en espais públics, sobretot parcs, que evidentment no reunien unes mínimes condicions perquè aquella activitat es convertís en un esport de masses com ho era la lliga d’homes.

Tot i això no es van quedar de braços plegats i van fundar l’English Ladies Football Association (ELFA). L’organisme va aplegar una vintena de clubs, presidits pel fundador (un home!) de l’Stoke Ladies FC, que tenia la seva seu a Forsbrook, una petita població del comtat de Staffordshire. Precisament l’Stoke es va proclamar vencedor de la primera edició de l’ELFA Cup al guanyar la final contra el Doncaster & Bentley tres gols a un.