Infermeres abans i després de Florence Nightingale

Nightingale, però, no va sortir del no-res com un bolet. Era filla del seu temps. A mitjans del segle XIX, Europa s’estava transformant per la Revolució Industrial. La gent abandonava el camp per anar a viure a les ciutats, atreta per la seguretat dels salaris fixos de les fàbriques. La superpoblació urbana va provocar un problema de salut pública i les condicions insalubres dels barris obrers van ser el caldo de cultiu idoni per a moltes malalties. Això va posar en alerta les autoritats sanitàries que van intentar solucionar-ho.

A partir d’aquell moment la salut es va convertir en una qüestió d’estat i els països més avançats van començar a prendre mesures. S’entén així que el 1860, a Londres, gràcies a la determinació de Nightingale, obrís les portes l’Escola d’Infermeres de l’Hospital Saint Thomas. S’entrava al que alguns estudiosos anomenen l’època tècnica de la infermeria i se superava la vocacional, característica de l’edat mitjana i moderna, quan la cura dels malalts era un tema religiós.

A l’Europa cristiana, durant l’època medieval, l’atenció sanitària era considerada un camí per arribar a Déu i es van fundar institucions religioses consagrades per a això, com l’Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu, que encara ara continua tenint una funció destacada en l’àmbit mèdic i assistencial. La formació bàsica s’adquiria durant el noviciat, però això no vol dir que no hi hagués intents de sistematitzar els coneixements, tal com demostra el fet que al segle XVII ja existien manuals d’infermeria.

En el context espanyol, però, va costar que la professió avancés al mateix ritme que als països veïns. El 1857, per exemple, la llei d’instrucció pública només reconeixia els títols de practicant i llevadora. Va caldre esperar fins al 1915 perquè hi hagués una titulació molt rudimentària que s’aproximés al que avui dia considerem infermeria.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Durant la República, amb governs molt més sensibles a les qüestions socials, es van fer plans de formació del que es deien practicants, però l’esclat de la Guerra Civil va impedir seguir aquesta línia. Ara bé, els dos bàndols enfrontats el 1936 necessitaven uns serveis sanitaris robustos. Cada bàndol va recórrer als seus acòlits. Així doncs, mentre els rebels comptaven amb la col·laboració de les corporacions religioses, el sector lleial a la República va tenir el recolzament d’organismes com Socors Roig Internacional o les Brigades Internacionals, ja que així com molts estrangers es van allistar voluntaris per combatre el feixisme, d’altres es van incorporar al cos sanitari per atendre malalts i ferits tant de la primera línia del front com dels bombardejos de la rereguarda. A més, algunes institucions com el Govern de Catalunya van voler crear centres formatius. En el seu cas va fundar l’Escola d’Infermeres de la Generalitat, però les urgències bèl·liques la feien poc operativa a curt termini.

Ja durant el franquisme, el 1953, es va crear la figura dels Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). Allò va ser el primer pas cap a la definitiva professionalització que no arribaria fins al 1977, quan es va reconèixer infermeria com a carrera universitària. A partir d’aquell moment la figura de la infermera ha evolucionat a una velocitat mai vista a la història. El nivell de professionalitat i especialització és extraordinari, però sense oblidar la part humana de la seva tasca, tal com han pogut comprar tants milers de persones en els últims mesos.