Daniela Ortiz: "Els treballadors migrants pateixen una explotació brutal"

Avui, primer de maig, es commemora que fa 100 anys milers d’homes i dones van sostenir una dura vaga a Barcelona que va culminar en la jornada laboral de vuit hores. ¿Quin col·lectiu seria, un segle després, l’equivalent a aquells treballadors de La Canadenca? Daniela Ortiz (Cusco, Perú, 1985), una artista establerta al barri del Clot que converteix les condicions de treball en accions artisticopolítiques, ho té molt clar.

Va néixer al Perú i va venir a Barcelona a estudiar art.

Però vaig haver d’aparcar els estudis perquè, per sostenir-me, havia de treballar 40 hores a la setmana. Vaig repartir fullets, vaig netejar pisos, vaig ser cambrera i als dos anys vaig entrar en una botiga de xocolata. Com que la feina em consumia tot el temps, vaig començar a fer coses d’art dins de la botiga.

Algunes tenen a veure amb el Dia dels Treballadors.

Quan l’amo va decidir obrir l’1 de maig, vaig fer un cedé amb informació sobre el moviment obrer (des d’una descripció de la Viquipèdia fins a un text de Rubianes, cançons i una pel·lícula) i ho vaig repartir entre els treballadors i alguns clients. En una altra ocasió vaig dibuixar dos plànols amb totes les indicacions per entrar a robar a la botiga.

¡¿Què?!

L’empresa pagava tard. Em deien que no tenien diners però jo tancava caixa cada dia i allà hi havia el doble del meu sou. Podia descriure la botiga amb els ulls tancats, sabia quants diners movien, on era la caixa forta i quin era el codi de l’alarma. Si ells incomplien l’acord laboral, ¿per què havia de guardar jo aquesta informació confidencial?

¿Què va passar?

Vaig presentar els plànols a una convocatòria artística a Madrid i els van exposar, però una companya ho va xivar als caps. No hi havia dades que permetessin identificar la botiga, però si s’obria un procés penal jo no podria renovar els meus papers. Allà vaig ser conscient que la llei d’estrangeria és un mecanisme que genera més explotació. Pots acumular anys de residència i cotitzar a l’Estat, però si t’acomiaden ja no tens dret a res, només a la deportació.

¿L’interpel·la l’1 de maig per sortir al carrer?

Només si és un espai real de disputa amb el poder i no un dia festiu en què la gent surt a caminar. Els treballadors migrants són la classe treballadora per excel·lència, però quan els grans sindicats parlen de classe i de drets laborals mai es refereixen a nosaltres. També s’explota els treballadors blancs, però els migrants pateixen una explotació brutal.

¿Ells serien els hereus dels vaguistes de La Canadenca?

Sí. ¿Qui treballa la terra a Espanya? Les temporeres de Huelva, un cas gairebé d’esclavitud de dones migrants. ¿Qui cuida els nens i la gent gran? Les dones llatinoamericanes i racialitzades. En àmbits com Correus i el professorat gairebé tot són treballadors blancs; en canvi, hi ha una majoria de persones negres recollint ferralla i de llatinoamericanes dedicades a les atencions. És una reproducció precisa de l’ordre colonial en l’àmbit laboral.  

¿I qui representa tota aquesta gent?

Allà hi ha el sindicat popular de treballadors ambulants, que ha donat una lliçó a nivell de lluita política, de com gestionar una situació de persecució, explotació i repressió. També hi ha les companyes del Sedoac (Servei Domèstic Actiu), Sindihogar/Sindillar, Las Kellys (associació de cambreres de pis)...

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quin seria l’equivalent a la lluita per les vuit hores de fa 100 anys?

La regularització del treball domèstic. ¿Com es pot permetre que una treballadora hagi de dormir a la casa on treballa? ¿S’imagina que un obrer de la Seat hagi de dormir al costat de la línia de muntatge? Això es consideraria esclavitud, però en el cas del treball domèstic està normalitzat.